No he estat francament mai ningú massa esportista. De fet, feia potser al voltant de 5 anys que mirava d'anar al gimnàs prop de la feina per mantenir un xic la forma, sobretot després d'haver tingut algun ensurt amb pinçaments a l'esquena. Passaren els anys i va esdevenir el que rarament algú hagués predit, la particular pandèmia de la COVID-19. Al llarg dels mesos d'aquella singularitat socioepidemiològica, vaig tenir, ara puc dir, la sort de no quedar reclòs en el confinament que molta gent va haver de passar. El que és més, en pic va ser possible, vaig continuar el costum d'anar al gimnàs que havia iniciat abans de la pandèmia.

En un cert moment de l'any 2020, i a petició inicial d'un company de feina que, a diferència de jo, havia seguit un més estricte confinament, vaig començar també a córrer. La veritat és que sortir a córrer era quelcom que havia fet molt intermitentment i rara durant la vida i que mai no havia aconseguit que esdevinguis part de la meva rutina. Sigui com sigui, vam mantenir una certa periodicitat i, com a mínim, un parell de cops a la setmana fèiem un volt trepitjant l'asfalt de la ciutat.

En arribar l'estiu, tot i que menys calorós aquell que el de l'any següent, el company va acabar 'deixant-ho córrer', però jo, que llavors ja n'havia adquirit una certa dependència, vaig continuar fent-ho. Cal fer notar que una de les coses que sovint fèiem en acabar de córrer, normalment al matí, era esmorzar en algun lloc per a reprendre forces i petar la xerrada, quelcom amb prou sentit tenint en compte aquells moments de reclusió epidèmica.

En continuar corrent per mi mateix, quan ho feia al matí, vaig continuar heretant aquesta darrera pràctica. Si l'àpat era, o volia que fos, copiós, ja donava per descomptat que la tornada a casa seria amb transport públic. A mesura que passaven les setmanes i els mesos, els esmorzars s'allunyaven de la meva residència: primer al barri de Bon Pastor, després a Singuerlín o Badalona, a Montcada o Montgat, excepcionalment a Sant Fost o Ripollet i darrerament a Sabadell o Sant Cugat. Però l'ompliment del pap i el relaxament de les extremitats no eren l'únic aspecte suggeridor d'aquest hàbit. La veritat és que hi experimentava quelcom més...

En arribar al bar i demanar, normalment un cafè amb llet i un entrepà, començava a experimentar com si estigués vivint quelcom que no em tocava, com si no fos part d'aquell lloc. No era només per l'indret geogràfic, sinó també per la mera acció social de fer la comanda al barista de torn. Sembla estúpid, però al final crec que estava experimentant el que era fer turisme, tot i que d'una forma poc conscient, perquè l'acció havia esdevingut en principi secundària al fet inicial, o de la suposada primària intenció, que era córrer. M'imagino que aquesta estranya sensació s'accentua per fer-ho en soledat, que és com normalment corro, a diferència de l'activitat més típicament turística, que pràcticament sempre acostumo a exercir acompanyat.

Però no només això, si bé aquesta experiència particular la visc amb els indrets de destinació final, també em passa, tot i que potser no de la mateixa intensitat, amb aquells llocs que són de trànsit, i sobretot si no formen part del recorregut més domèstic. El que és més, en passar-hi en altres moments d'altres formes, per exemple mitjançant un vehicle, no puc evitar un cert reconeixement de l'espai, com si ja hi hagués establert abans un vincle personal poc descriptible. De fet, he d'admetre’n l'exultació, que sovint porta a la voluntat de compartir-ho amb qui tingui en aquell moment prop meu. Evidentment, això és prou banal, i alhora m'imagino que el receptor circumstancial del missatge ho deu interpretar de forma força ridícula.

Sigui com sigui, notaria que la vinculació més gran amb el territori la tindria amb el fet de córrer. Quan es camina, que sovint faig també sobretot passejant els gossos, tot i que el ritme de pas facilita poder captar millor el detall de l'entorn i el paisatge, emocionalment el lligam resultant em semblaria menor. Quin en seria el motiu? Potser, juntament amb la sudoració, l'acció d'altres hormones hi contribueix? Al cap i a la fi, la velocitat tot corrents és com a molt (si més no per a mi) uns tres cops més que caminant i, per tant, no es perdria prou la resolució de la realitat o els detalls del trajecte, i es compensaria amb escreix qualsevol pèrdua amb l'impuls endorfínic...

El dibuix del territori en un mapa emocional, o pseudohormonal si es vol, semblaria quelcom primordial, talment com la representació que en fa un gat en època d'estre. Però és només així vertaderament o hi ha quelcom talment civilitzacional; si és que té cap sentit diferenciar entre allò més instintiu o natural i allò més genuïnament humà. Allà on arribo i hi deixo alguna mena de petja amb el meu esforç (si no és al revés i jo en rebo la petja) és quelcom més enllà del que és la proximitat domèstica -la que és familiar o immediata-, i alhora ja no inabastable mitjançant el trànsit continu que sorgeix del trot bípede.

Però, tot i que això ja seria per a un proper apunt, en tant que experiència personal, és, si més no per a mi, també alhora una experiència mediada per la tecnologia i, per tant, encara que em generi certes contradiccions, indiscutiblement social.