Certament es pot criticar que en aquests moments de crisi del club blaugrana ara oportunistament surti algú com jo per fer llenya de l'arbre caigut (tot i que, fins i tot pretensiosament, serien al final no més que meres estelles). Però bé, possiblement no hi hagi millor moment perquè la situació m'interpel·li abans que se sobreposi la desídia que puc tenir-hi al respecte.

Com pràcticament tothom de la meva generació i nascut a Catalunya, davant de la pregunta de quin equip sóc, ser del Barça seria la resposta que naturalment en seguiria. L'adhesió culer era quelcom simplement sobreentès. Reunir-se i seguir els partits els vespres del cap de setmana i tenir present la classificació esportiva durant la setmana era quelcom implícit en el que podríem dir que era viure en comunitat.

En tot cas, a mesura que acabava l'adolescència i travessava l'adultesa, diria que a més prou conscientment, abandonava aquest vincle. Potser per senyalització de virtuts per formar part de l'entorn universitari, o potser alhora a causa del que els yankees conservadors anomenarien com a marxisme cultural, no podia evitar un rebuig a allò que identificava com la cultura del futbol d'elit i que tenia la impressió que s'endinsava a tot arreu. Només esporàdicament, tot coincidint amb la celebració de grans partits de la lliga espanyola o europea, relativitzant el meu sentiment al respecte, em reunia amb altra gent per gaudir ritualment d'una bona estona. Cal dir que això cada vegada ha passat menys, potser per tenir una menor activitat social o per haver anat modificant-se el meu cercle proper d'amistances, però crec que sobretot ha estat per altres motius que no crec que només jo comparteixi.

Com a exemple, és innegable i ben documentat històricament el vincle de la catalanitat amb el club... però al final què en queda de tot això? Ja no crec que sigui ni un recurs a la desesperada per fer-ne xantatge emocional a una minvant afició local. Fins i tot, la cantarella del paper del Barça en la integració dels nouvinguts, en el moment històric en què ens trobem, francament, ja no la compro... Precisament també perquè, a diferència de fa unes dècades, les opcions d'oci, com també les bombolles socials que s'hi interrelacionen, són molt més àmplies i rellevants del que eren abans.

Posats a triar, davant d'un món canviant i amb l'escenari que apunto a dalt, m'imagino que al club li ha sortit més a compte globalitzar-se i esprémer els turistes que arribaven a la meca del futbol espectacle que esdevenia la capital catalana. Quan fa més d'una dècada algun guiri benestant m'explicava que venia a la ciutat per a veure un partit del Barça, tot gastant-s'hi si fa no fa pel capbaix dos centenars d'euros, no me'n sabia avenir... Al final vaig acabar curat d'espants en conèixer que al Kurdistan iraquià un aficionat havia matat a un altre per una disputa Barça-Madrid.

Exemplificat amb la popularització periodística de termes com «El Clásico», se'm presentava un Barça que no només simpatitzava cada vegada menys sinó que a més esdevenia una presència grotesca i alienant. Al cap i a la fi, en sintonia amb la mateixa ciutat de Barcelona on encara avui —ja ho veurem demà— hi resideixo, consumida per dins per la voràgine especuladora i convertida als meus ulls en un zombi amenaçador.

• Com a curiositat, un parell de dies abans en Xavier Diez també parlava del Barça en termes no massa llunyans als meus