En un anterior apunt de ja de fa un bon plegat de mesos comentava la meva nova afecció a córrer, fet inaudit per a la meva persona anterior a la pandèmia.
Atès que fa poc més d'un mes vaig finalitzar la meva primera marató, he pensat que seria un bon moment per a resumir com he arribat aquí tenint en compte d'on partia.

No he estat francament mai ningú massa esportista. De fet, feia potser al voltant de 5 anys que mirava d'anar al gimnàs prop de la feina per mantenir un xic la forma, sobretot després d'haver tingut algun ensurt amb pinçaments a l'esquena. Passaren els anys i va esdevenir el que rarament algú hagués predit, la particular pandèmia de la COVID-19. Al llarg dels mesos d'aquella singularitat socioepidemiològica, vaig tenir, ara puc dir, la sort de no quedar reclòs en el confinament que molta gent va haver de passar.

Van passant els mesos i encara no havia fet un petit resum d'allò que va ser la jornada electoral de les eleccions del 14F per al Parlament de Catalunya, on vaig participar en una mesa del meu barri. M’havia fet el propòsit de deixar constància del fet abans de la constitució del nou govern, però mira que en sóc de mandrós, que tot i que m'ho han posat fàcil, al final han fet més a via que jo.

Un dia havent sopat encara prou aviat aprofites per a aixecar la mirada cap a la finestra de fora. Allà davant hi ha un parc immers ja en la foscor, amb els llums dels fanals distribuïts i alhora passius tot delimitant els carrers i d’altres suposades trajectòries. Silenci... Si no t'hi fixes amb prou atenció, no te n’arribaries a adonar dels blancs-groguencs rectangulars que identifiquen altres espais habitats veïns al teu. A mesura que passen els quarts i les hores, aquests llums es fonen i queda només l’impertèrrit l’enllumenat públic d’un to taronjós.

Els darrers dies hi ha hagut força renou al voltant de tot el procés de vaccinació en contra de la COVID-19, si més no a l'estat espanyol, on ja hi havia definida una estratègia d'acord amb els diferents grups definits pel ministeri de Sanitat, però que ha acabat farcida de diferents excepcions interessades. Res estrany considerant el canpixisme imperant i l'ancestral picaresca ibèrica.

Que les xarxes socials siguin quelcom que a hores d'ara es pugui considerar, com a mínim, «problemàtic», no és res precisament que sigui gaire nou... Aquest és un missatge d'alerta que es repeteix periòdicament i el darrer avís amb projecció prou mediàtica va ser amb l'estrena del documental 'The Social Dilemma'.

L’adveniment del confinament de l’hivern-primavera del 2020 va ser una experiència que va marcar enormement la població (humana i no només) de gran part del món. Com va marcar i, fins i tot, quin seria el subjecte al qual ens referim quan diem que va ser marcat, seria la reflexió i debat central d’aquest escrit.

Certament es pot criticar que en aquests moments de crisi del club blaugrana ara oportunistament surti algú com jo per fer llenya de l'arbre caigut (tot i que, fins i tot pretensiosament, serien al final no més que meres estelles). Però bé, possiblement no hi hagi millor moment perquè la situació m'interpel·li abans que se sobreposi la desídia que puc tenir-hi al respecte.

Ja fa uns quants mesos vaig poder seguir una interessant presentació d'Albert Noguera Fernández sobre processos constituents, basant-se en la seva experiència en aquests processos a Llatinoamèrica, que havia estudiat de ben a prop. Com a conclusió del debat, el ponent (qui havia format part de diferents meses del Parlament sobre la qüestió abans del propi referèndum de l'1O) argumentava que veia difícil cap canvi substancial proper en el temps.

Ara que comença a fer fred, el menjar calòric passa molt millor. Això és el cas de la majoria dels plats de la cuina romanesa. I, un dels components gairebé omnipresents de tota taula romanesa és la mămăligă, una preparació de farina de blat de moro bullida, que acompanya molts àpats actuant talment d'alternativa al pa. La mămăligă seria, al cap i a la fi, el mateix que al nord d'Itàlia es coneix amb el nom de polenta.

This article first appeared in redcedar. Also in a summarised version in Ellipse PRBB magazine.

It’s been almost a decade since the term “Open Science” first appeared in Wikipedia. The page was created by Aaron Swartz and initially redirected to the “Open Access” entry. Some years later this young activist committed suicide as a result of the pressure from the judicial charges against him after having uploaded many privative licensed articles to the Internet.

In a previous post I detailed how to set up a web-based streaming from a Raspberry Pi device. After having updated Raspbian to its latest stable version, jessie, I thought it could be a good moment for reconsidering the streaming approach I was using.

A few weeks ago I finally had my dissertation (PhD) defence. Below you can see the shown slides (in Catalan), trying to touch in around 3/4 hour many of the different involved works.

One of the mentioned topics was protein moonlighting (or multitasking), that is, the property that some protein molecules may have additional functions or roles apart from the one that is primarily annotated or known. As example, the group in which I worked during my PhD studies is actually keeping an exhaustive list of these cases.

This usage can be considered as a kind of metaphor of the original moonlighting term. As it can be read in Urban Dictionary, it refers to the fact of having an additional job, normally during moonlit hours (at night).

For a non-native English speaker it's always hard to know how popular certain words or expressions are. It was funny to learn that at least this word seemed to exist already during the 1970s in the USA. However, as we can see during a conversation of the main character of Taxi Driver, not all people may have been fully familiar with it.

Around one year and a half ago I started some testing with graph databases (Neo4j so far) and I used Gene Ontology and NCBI taxonomy datasets as sample cases. I explained my experience in this presentation by February 2015:

After a while, I finally found time to update my importing scripts and API Java extension so they could work with newer versions of Neo4J and Py2neo (2.2.3 and 2.0.7 at the time of writing).

Regarding Py2neo, I noticed that Neo4j REST API seems to rely more explicitly on Cypher queries that it did in the past. With the help of this article about multiprocessing in Python and Py2neo, and after several tries, I managed to get importing work within acceptable time.

As final tips, if you plan to use similar approaches with your own data, I would suggest to create nodes and populate their properties at the same time (keeping data in memory if necessary). I also noticed that trying to create relationships with multiple parallel processes fails, so keep only one worker for these steps.

L'11 de març de 2015 van complir-se 20 anys del llançament del que molts consideren millor videojoc de la història, Chrono Trigger. El joc, un RPG japonès desenvolupat per l'empresa Square (després Square Enix), relata la història d'uns personatges d'una realitat que recorda l'Edat moderna europea, que viatgen al llarg del temps per salvar el món d'un futur apocalíptic. Es va comercialitzar per a la consola Super Nintendo el 1995 primer a Japó i pocs mesos després als Estats Units. Malauradament, no va arribar a distribuir-se mai a Europa (com tampoc a la resta del territori PAL).