Un dia havent sopat encara prou aviat aprofites per a aixecar la mirada cap a la finestra de fora. Allà davant hi ha un parc immers ja en la foscor, amb els llums dels fanals distribuïts i alhora passius tot delimitant els carrers i d’altres suposades trajectòries. Silenci... Si no t'hi fixes amb prou atenció, no te n’arribaries a adonar dels blancs-groguencs rectangulars que identifiquen altres espais habitats veïns al teu. A mesura que passen els quarts i les hores, aquests llums es fonen i queda només l’impertèrrit l’enllumenat públic d’un to taronjós. El silenci que regna a fora és corprenedor i t'arrossega cap a una profunda angoixa existencial. Només algunes nits és interromput puntualment per llums parpallejants de color blau a l’altre cantó del parc, que conviden a apropar-te al vidre per a tafanejar-hi morbosament de lluny.

A voltes et recorda tot plegat a ‘The Mist’, perquè sembla talment com si allà fora hi hagués monstres d’una altra dimensió, amb l’agreujant que no hi ha boira i que, per tant, podrien ser perfectament invisibles davant els teus nassos. Una altra diferència respecte a la a dalt mencionada obra ficció és que, havent pogut fer les compres amb prou antelació, no et trobes en un supermercat i, en tot cas, els altres monstres, els que serien pròpiament humans, es manifesten fent pampallugues en el mòbil que tens a sobre la taula.
Al camp obert o al bosc, la imaginació, tot i que prou formada amb la realitat, et faria resseguir la ziga-zaga d’una guineu o el deambuleig perdut d’un eriçó. A la ciutat sota els llums de sodi no et queda massa clar què t’hi pots trobar.

Al llarg d’aquests mesos de confinament pandèmic algunes poques vegades he desafiat el toc de queda... Francament, per motius poc èpics: un parell de vegades, de fet, perquè el gos tenia cagarrines i no atenia a les teories de benestar animal del PROCICAT. Un altre parell de vegades més per motius més capriciosos: tornant un xic més tard a casa, m'abellia un kebab per a omplir la panxa tot desafiant l'horari límit establert. En aquelles ocasions m'adonava que l'espera cronomètrica mentre es desfilava la carn que formaria el meu entrepà era per a mi era un impuls adrenalínic (que no sé si deu ser gaire bo llavors per la digestió), però per al restaurador implicat era més un càlcul circumstancial de riscs i beneficis, m'imagino que no exempt de neguit per això...

El que em va quedar ben clar és que les hores adjacents per davant de l'ocàs del cobrefoc són les més sinistres. No només és quan els mogwai esdevenen gremlins, sinó també quan aquesta fe en la dita metamorfosi evidencia la misèria i suposada absurditat de la situació. Però el dramatisme és que no és pas absurda la situació, i precisament no ho és perquè rememora l'ancestralitat. Tot i que la major part de les gallines del món avui en dia potser ja no es poden permetre saber-ho, per a la col·lectivitat, tant per a la gallinàcia com la que no, en temps pretèrits era només quan es ponia el sol quan acabava el jorn. Totes aquelles hores de més podrien considerar-se un guany, o bé potser més correctament, talment com un robatori prometeïc. Aquelles hores, o més ben dit, allò que s'hi viu, podria catalogar-se perfectament com excrecències civilitzacionals; en definitiva, tot i que el que en sorgeixi pugui ser ben complex, no és més que un excés metabòlic terciari... Cal dir que, en llur defensa, la lateralitat i la terminalitat d'aquests «productes» no els fa necessàriament menys determinants en la configuració de la xarxa d'on n'originen. Al cap i a la fi, sense el barroquisme de certs productes finals, poden deixar de tenir sentit, desequilibri motriu o inèrcia, certs dispendis energètics.

Sigui com sigui, la societat de les llums, dels llums que romanien encesos tota la nit allà fora, semblaria que s'apaga. Fins i tot aquells llums que s’hi configuraven teníem ja la desconfiança que eren de préstec. Ja fa temps que, a marxes forçades, davant de la incertesa de, no pas d’un confinament, sinó pròpiament, d’un apagament total, provem de conservar espelmes i ciris per a acompanyar-nos en més i més tasques interiors (tot i que normalment alhora cada vegada més exposades de portes enfora a altres cases endins). El malestar és que, si a vegades no ens sentíem prou ben reflectits amb aquells altres llums, casa endins sovint no disposem de prou filtres per al nostre grat; i, el que és pitjor, ens n’adonem, o creiem, que potser no hi ha prou instruments luminacis, creats o imaginats, de sobres per a tothom... I allà fora, encara que ja pràcticament no s'hi vegi —perquè és de nit i, per tant, naturalment hi regna la foscor—, és precisament des d’on es reparteixen.