Durant la 'sobretaula' després d'una de les sessions del festival Barcelona Pensa, em comentava un assistent que considerava adoptar Linux sempre que això comportés un compromís ideològic. Això m'ho deia, potser contrariat, perquè segurament se m'havia escapat abans algun comentari difús on remarcava la complexitat del món actual.

Entenc que cal a vegades un relat que generi una representació idealitzada perquè en resulti llavors un apassionament i poder justificar-se un mateix així el sentit d'una determinació, ni que pugui ser petita. Però la sensació personal és que ha plogut molt des de fa 15 anys, quan jo mateix vaig començar a trastejar amb Linux, GNU/Linux si voleu... I, segons el meu parer, el factor determinant ha estat l'evolució del Web, tal com comento en major detall en un anterior apunt sobre Mozilla.

Un exemple de com han arribat a canviar les coses el tenim amb Microsoft, apostant cada vegada més en el codi obert.

Òbviament que aquí hi ha lloc per al debat entre les filosofies diferenciades rere del programari lliure i del codi obert. Per exemple, l'èmfasi del primer concepte recau sobre la relació del programa amb la persona, mentre que, en el cas del segon, més en les propietats que permeten erigir-lo (a nivell de codi i de procés). De totes maneres, per molt que vulguem incidir en aquest dualisme, la realitat és que no podem pretendre esprémer més quelcom que potser s'estén a altres esferes de debat.

Essent cínics, no se'm fa tan difícil d'imaginar una societat on gran part del programari ja sigui lliure i la major part del coneixement rellevant sigui també d'accés obert, mentre que alhora la immensa majoria de la població maldi per continuar tirant endavant enmig de la misèria. Sona familiar? Tot seguit, allà on encara podria haver estat vàlid, el ciutadà ja no tindria cap administració autònoma que faci de paraigües vital, perquè empreses foranes ja gestionaran directament el repositori compartit de somnis i desitjos de cada persona.

El codi obert i tot allò al voltant de l'afirmació que «la informació vol ser lliure» comporta necessàriament una oportunitat de transformació social. No obstant això, els canvis que es poden succeir no són necessàriament aquells que «nosaltres» puguem voler, sobretot si abans no hem tingut tampoc la capacitat de poder influenciar cap mena de transformació, si ja no directament fer un anàlisi de la situació on ens trobem i com poder arribar a cap altre.

Aquí és on entra el concepte de sobirania, o si es vol, de poder. Tot i la situació política actual de Catalunya, on les qüestions de sobirania nacional són a l'ordre del dia, la resta de qüestions de sobirania mereixen una menció ínfima (amb notables excepcions). El que és més, personalment crec que hi ha una hipertròfia sobre el que és voluntat, el dret de decidir, respecte el que n'ha de seguir d'aquesta voluntat, això és, el fer-ho possible, exercir la sobirania en totes les seues formes.

Amb tot això, tindria la impressió que darrere de la marea de piulades sobre innovació digital a les xarxes socials s'hi amaga un temor col·lectiu davant de la grandiositat d'una realitat geopolítica i socioeconòmica que se'ns mostra de forma omnipresent i inevitable. El que és més, fins i tot les elits locals, per anomenar-les d'alguna manera, —digui's polítics, gestors d'administracions o grans empresaris—, confien i negocien en aquest panorama com poder mantenir desesperadament el seu rol com a representants o intermediaris davant de la població. Però clar, no sé quants ja albiren que tard o d'hora també acabaran essent apartats o anul·lats com a conseqüència de la pura eficiència d'un control digital superior...

Si voleu afegir-vos a la conversa al voltant de reflexions com aquestes, dissabte 22 a la tarda en parlarem al centre de Fabra i Coats de Sant Andreu, Barcelona.

Si no teniu l'oportunitat de ser-hi, mirarem de garantir un enllaç digital mitjançant l'etiqueta #SobiraniaPensa al Twitter i també amb el servei de xat TogetherJS que hi hem habilitat (feu clic a l'enllaç de Xat de la pàgina).