L’adveniment del confinament de l’hivern-primavera del 2020 va ser una experiència que va marcar enormement la població (humana i no només) de gran part del món. Com va marcar i, fins i tot, quin seria el subjecte al qual ens referim quan diem que va ser marcat, seria la reflexió i debat central d’aquest escrit.

M’arriscaria a dir que tothom té les seves batalletes, greuges o anècdotes d’aquells mesos. Tothom qui en va sobreviure, o com a mínim qui ho va poder explicar, és clar...

En el meu cas, treballador en un centre de recerca, pràcticament poc després de les mesures adoptades de confinament vaig ser mobilitzat, juntament amb altres companys per a posar a punt proves de detecció PCR a col·lectius vulnerables o exposats (programa ORFEU). Per tant, de confinament, no gaire, i amb molta més pressió que havia tingut possiblement en molt temps...
Això contrastava amb el que podien relatar altres companys, família, amics, o la mateixa parella a casa, que havien viscut segurament un confinament més sever, en cada cas amb llurs pròpies peculiaritats depenent de les circumstàncies personals, laborals, familiars o de residència de cadascú. A part de les persones amb qui vaig compartir la càrrega afegida de feina durant els mesos més durs, possiblement eren els que treballen en el sector sanitari aquells amb qui podia identificar-m’hi més (objectivament molt més exposats a infecció, i amb l'agreujant de la ingent feina i erosió emocional associada).

Pel terrabastall social que ha implicat la pandèmia i les mesures adoptades per fer-hi front, no és estrany que molts s’hagin vist portats a reflexionar-hi i a contraposar-hi aquest esdeveniment, o singularitat segons la percepció, respecte al que seria el món. I bé, aquest món, entenent-ho aquí com a plataforma de sosteniment, sigui emergent o antecedent, de l’experiència comuna, és allà d’on plora la criatura.

A hores d'ara no dic pas res de nou. Per exemple, a nivell epistemològic és el que qüestiona proponents del nou realisme com Markus Gabriel, que advoca perquè ens conformem amb camps de sentit sense haver de sentir la imperiositat de farcir un món eteri al voltant. Igualment a nivell èticopolític ens ho trobaríem amb les aproximacions iniciades fa anys per Derrida i Levinas, o des d’una perspectiva antropològica amb els treballs de Descola o Ingold. En tot cas, sigui com sigui, si m’ha fet adonar d’alguna cosa això de la pandèmia, és que sí, veritablement això del món sí que trontolla.

Pocs dies després que començaren a aplicar-se les mesures més enllà de la Xina, van començar a brollar opinions i prediccions sobre el que implicarien les circumstàncies que se succeïen. D’entre els més primerencs, el pensador mediàtic Zizek es deleïa que la pandèmia podria arribar a portar a diferents estats a assumir una aproximació de govern més propera al comunisme seguint el rastre de les mesures preses per la Xina. Al mateix temps, el filòsof Giorgio Agamben podríem dir que capitanejava i/o legitimava intel·lectualment aquells posicionaments temerosos o desconfiats de les intencions de l’Estat rere l’aplicació de mesures com l’estat d’alarma o, fins i tot, pel que fa a l’obligatorietat de les màscares a l’espai públic. Tot i això, de ben segur que la majoria de rebutjos ideològics a les diferents mesures restrictives han begut més de versions actualitzades de plans Kalergi que no de les doctrines del docte italià.
Però bé, seguint el corrent agambià, tot i l’aparent atractiu teòric d’una mena de fetitxisme filomèdic en l’aplicació autoritària de l’Estat (que alguns han encunyat com bioarztquia) -que semblaria pretendre actualitzar Foucault als temps actuals-, personalment crec que el canpixisme amb addicions que campiquipuguisme s’adiu més a aquest estadi del capitalisme tardà tecnològic, si més no en aquest cantó de món i ja veurem fins quan s’arrossega tot plegat...

Possiblement una de les tradicions més grotesques del confinament va ser l’aplaudiment vespertí. Tot i que originalment s’havia pensat com a homenatge al personal sanitari que adquiria el rol heroic en la pandèmia, cada cop més era evident que adquiria una funció de vàlvula d’escapament davant de les inclemències emocionals que produïa l’aïllament forçós a les llars per a molta gent.
En alguna xarxa social vaig llegir algú que comparava l’espectacle dels balcons amb la fabulosa escena de la canalla ària en el film Cabaret. I la veritat és que penso: tant de bo que fóra així! I no ho dic per la qualitat melòdica del happening en qüestió; sinó perquè, tot i el rebuig personal a allò que s’hi representava en la pel·lícula, aquells vilatans germànics, a diferència dels individus ibèrics balconils, compartien un món i, per tant, tot i la barbàrie del que va acabar esdevenint, també una possibilitat de canvi sobre la realitat en la qual aquest món gravitava.
I, així ens trobem, a despit de la utopia (o distopia, vés a saber) zizekiana, crec que ara es fa difícil pensar en cap canvi fruit d’una conscienciació col·lectiva, si més no per aquestes terres... I, el motiu és la manca de relats, o el que són bàsicament, gèrmens configuradors de món. Els relats han estat substituïts de fa temps com a destinacions finals per meres experiències, siguin aquestes individuals, gremials o identitàries. La màxima sofisticació, malauradament no atenyible ja per tothom, seria consumir-les per a gaudir-ne una vivència vicària. Aquest fetitxisme fins i tot seria difícilment assolible i sovint acabaria només com a mera senyalització de virtuts en la bombolla social on es deambula.
La veritat és que, abans de les mesures excepcionals arran de la pandèmia, molta gent, i fins a un cert punt tothom, ja estava en un confinament parcial (més o menys sever segons el cas) o restringit a la seva ‘bombolla habitual’ real, virtual o imaginada. No és d’estranyar doncs l’afirmació que el confinament, i d’altres mesures associades, exacerbessin els vicis ja existents en la societat. En definitiva, això seria perquè el confinament estrictament ja existia i simplement les mesures aplicades feien que aquest pogués a estendre a altres dimensions de les vides dels afectats.

L’assumpció de noves mesures restrictives per les inclemències autumnals del virus ens han trobat sense els deures fets. I no em refereixo només pel que fa a la prevenció sanitària, sinó precisament en l’elaboració d’un relat comú. Un relat comú, no només per legitimar les mesures, sovint coercitives, que s’hagin de prendre en l'àmbit de la salut pública (que poden acabar essent més o menys afortunades al final), sinó sobretot en el reconeixement mutu d’un viure en un marc de referència compartit i la solidaritat que en pugui resultar. Com que aquest reconeixement és precari, tot queda a la mercè de l’espera d’una commiseració de l’administració, al final condicionada pel crit desesperat en la cacofonia de l’espai públic.

Tot i la feina benintencionada de molts mitjans seriosos en fer arribar diferents històries que potencialment podrien ajudar a confeccionar un relat, potser ja és massa tard i ja no hi hagi molt a fer. Precisament l’hegemonia postliberal, conseqüència potser del triomf del final de la història que deia Fukuyama, ha permès que s’escurés pràcticament fins al moll de l’os el que pogués haver-hi d’un imaginari, o no, món comú.

Què en segueix de tot això? No ho sé pas. Hi ha qui tem l’efervescència de relats autoritaris bressolats per la ultradreta, el sectarisme o les teories de la conspiració més inversemblants. Però alhora, personalment crec que fins i tot aquestes calamitats no arribarien a ser hegemòniques en el context de disfunció serotonínica en què vivim.

Ens quedaria només: campi qui pugui, que això és can pixa, que ja fa temps que no hi ha cap món a sota els peus ni cap estel al firmament...