Aquesta foto és realment d'enciclopèdia per a la història, en ella sembla exemplificar-se el compromís en forma d'estatut de l'establishment catalanoespanyol, per un manteniment de la Pax Catalana, o oasi català, que ha caracteritzat la política de la Comunitat Autònoma de Catalunya des de la transició espanyola.

Pot discutir-se pel que fa al que s'ha assolit, i sóc de l'opinió que, a grans trets, segurament s'ha millorat la situació respecte a l'anterior Estatut de Sau. Desgraciadament, això avui en dia no pot fer més que callar els gemecs un pocs anys més davant dels reptes que ha d'afrontar la societat catalana en un futur, quan per exemple, s'acabin les subvencions europees a l'Estat espanyol i s'evidenciï encara més la dependència exterior que comporta el model globalitzat de l'economia actual sobre els ciutadans d'un país endormiscat en vicis, amb un teixit primari i secundari en decadència i ofegat en hipoteques vitalícies.

Un anàlisi de tot el periple de l'estatut, i especialment en l'escenificació final, és una gerra d'aigua freda per a despertar a tot aquell qui defensant posicions properes al sobiranisme o independentisme, podia creure que l'estatut podria ser un pas endavant cap al progrés i un major benestar.

Ara per ara, cal assumir la realitat tal com és, no només referint-nos innocentment a l'arc parlamentari, sinó a la xarxa d'interessos públics i privats que dominen l'economia d'aquest país. Els mitjans de comunicació majoritaris de Catalunya en són un exemple i ens ensenyen diàriament on és el centre de llur òrbita i ens dicten com ha de ser un bon «catalanet».

Però realment, per molt vulguin continuar abocant galledes a l'oasi, aquest ja està condemnat a assecar-se i com més aviat els beduïns que ens hi arrosseguem planegem la fugida, menor serà el patiment en la travessia cap al nou riu o bé en l'evaporació del miratge on s'ha malviscut fútilment.

Llegeixo en les múltiples entrades de blocs catalans, els espais d'aquells que s'inquieten a la xarxa en català lluny de la pantalla blanca de la televisió, l'odi i el desencís que provoca l'humiliant espectacle que evoca la foto penjada. No obstant això, sumir-se en el nihilisme o en l'exili individual no és una solució, perquè si bé es raonable aquest sentiment, més que mai cal ser conscient de com és vertaderament el present, i qui està enmig blocant-lo, per a tenir més empenta i adquirir un major convenciment que el futur pot canviar i aprendre què cal per a fer-ho.