Submitted by toniher on
Després del denigrant espectacle que ens està portant l'opereta de l'Estatut de Catalunya, per a no parlar de l'encara més insultant estatut del País Valencià, cal trobar l'oportunitat de rebutjar en veu alta les poques molles que ens llencen del panet rosegat que s'ofereix en franquícia al nostre establishment local.
Avui sembla que en Pasqual Maragall ha dit a Flandes que sembla no existir un moviment independentista al nostre país. És ben cert que hom podria dir que pràcticament no existeix veient la composició parlamentària del nostre «govern regional»; però tinc el dubte, si en comptes d'això, realment es volia referir a l'extrema dreta, a Flandes nacionalista flamenca, mentre que ací, majoritàriament espanyolista.
President Maragall, tinc la impressió que d'ací a quatre dies, qualsevol europeu mínimament inquiet intel·lectualment amb qui hàgiu parlat, començarà a qüestionar-se les vostres paraules d'avui si eren com es poden entendre des del meu primer punt de vista... Heu d'entendre que el món, sortosament, no es redueix als passadissos del Parlament o a les habitacions de la Moncloa, encara que acabi emprenyant a molta gent el que allà s'hi decideixi o es deixi de decidir.
Vet-ho aquí que aquestes declaracions coincideixen un dia després que el Congrés espanyol rebutgés la convocatòria de referèndums des de la Generalitat.
Reprenent el fil, l'oportunitat de la qual parlava, inicialment proposada per en Marc Belzunces, i davant de cap altra via «a l'espanyola», consisteix en aprofitar el referèndum de l'Estatut per a introduir un cavall de Troia en el bell mig del sistema i clamar per allò que lleis com l'anterior pretenen evitar. La proposta és no votar ni SÍ ni NO a l'Estatut, sinó fer un Vot nul de dignitat per la Independència.
El que aporta a efectes pràctics el nou estatut que s'està volent vendre sembla ser misèries o pedaços respecte l'actual, i molt més després que la nostra classe política s'hagi banyat en maximalismes que no es corresponen a res i que ara no poden amagar-se. Molt més colpidor és que aquells qui pretenen «dirigir» el país, amb la condescendència del Regne, proclamin que la solució presa serà talment una reedició en el temps i estil del que foren els anys després de la transició espanyola. Sincerament penso que per molt que s'hi escarrassin no se'n sortiran. Perquè, malgrat amb uns fins i tot major poder dels mitjans que en altres èpoques, ni el context ni la gent és la mateixa que durant el post-franquisme, i això que gran part de qui remena les cireres, o llurs heureus, continuen essent els mateixos.
L'independentisme en tota la seua dimensió social, malgrat ser marginat o arraconat mediàticament, s'estén cada vegada més del que a molts els agradaria creure, i així ho semblarien indicar alguns estudis. El referèndum serà, amb el vot de dignitat, una bona ocasió per a comprovar millor la posició de la població de la Comunitat Autònoma de Catalunya davant d'aquesta qüestió.
Però no és només per a fer un recompte la seua utilitat, el referèndum independentment del resultat pot ser un entrenament per al futur plebiscit per a la Independència. Fins al dia del referèndum, tenim l'oportunitat de promoure la discussió arreu del territori i, el que és més, planejar com desenvolupar l'objectiu en el gruix de la societat.
És un bon moment doncs per a ignorar descaradament la pregunta dels estatuts que ens han volgut fer sentir cada dia, i respondre sense complexos allò que no volen ni plantejar-se creure's que existeix.
D'ençà que es féu ressò de la proposta, a aquesta s'hi ha anat afegint més i més gent de tota la blocosfera, i cada dia som més els que volem treballar en portar a terme les accions al voltant d'aquesta iniciativa ciutadana. Però perquè funcioni, cal la implicació personal de molta més gent, perquè la Independència, com en definitiva tot el que se cerqui en aquesta vida, mai arribarà per si sola i menys essent conscients i realistes davant de la situació on ens trobem actualment.
Açò que es proposa seria un pas en aquest camí, i cal que s'estengui de la xarxa al món diari; especialment a aquelles persones que en són alienes a la mera existència d'un discurs com l'escrit ací, però que són alhora amigues, companyes, veïnes de tots nosaltres. Si no ho fem, d'aquesta gent que ens és propera ja se n'encarregaran els mitjans de sempre perquè tinguin «l'opinió que convé».
Cal ajuda de gent que viu a tot el territori, com també a l'estranger, per a vèncer els entrebancs, difondre-ho en pobles i barris, fer-ho conèixer a tot el món, i especialment enlairar-ho aportant-hi idees engrescadores.
Per a arribar a aquesta estació i, en un futur canviar definitivament de via, cal que entre tots empenyem la màquina!
