Amb n'Alina hem tingut copioses discussions sobre la idoneïtat o no de referir-nos al Web obert i, després d'aquest excel·lent article, creat amb un plantejament essencialment tècnic, he pensat que fóra bo mirar d'aportar-hi el propi punt de vista amb un enfocament més informal.  Abans de res, les primeres preguntes que ens faríem són: què és el Web i què volem dir amb això que sigui obert?

El Web, el WWW, és el sistema més popular i visible del que és Internet. Fou pensat per a la compartició i interenllaç de documents que podien ser publicats des d'arreu del món perquè els consultessin i interactuessin directament persones, no necessàriament programes, com poc després de la seua creació va començar també a passar.

Internet acull moltíssims altres sistemes i/o protocols —de fet, pràcticament podem dir que no hi ha límits per a crear-ne de nous—. D'entre els més coneguts podríem parlar de l'FTP (per a la transferència de fitxers) o del correu electrònic. Avui en dia, moltíssima gent utilitza aquests altres protocols indirectament gràcies a la intermediació del mateix Web; per simple comoditat respecte a altres interfícies, o perquè no coneixen altra forma de fer-ho (p. ex., segur que hi ha molta gent que no sap consultar el seu correu electrònic de cap altra forma que des del Web).

Per poder accedir al Web el nostre proveïdor d'Internet ha de permetre'ns-ho abans de res. Sembla una obvietat però no sempre ha estat així. El cas paradigmàtic és el del MSN, The Microsoft Network, un sistema de proveïment de continguts integrat amb el Windows 95 que, en un bon principi, funcionava d'esquenes al Web. No cal dir que la companyia va acabar assumint el triomf del Web i va canviar la seua estratègia.

Cal tenir present que actualment molts proveïdors d'Internet, per a l'ús domèstic, i ja no parlem a nivell corporatiu, bloquen o limiten diferents protocols (sobre els ports o el trànsit a través d'ells). Rarament es bloca l'accés al Web, bàsicament perquè seu ús és pràcticament indispensable; llavors, s'acostuma a actuar a nivell de filtració de continguts. Aquesta pràctica és molt estesa en empreses o aules escolars, però també a nivell de països sencers, com és el cas prou conegut de la Xina, però a un menor nivell també a d'altres estats, com Austràlia mateix.

La publicació d'un lloc web perquè el pugui veure la resta del món es troba sota la constricció de diferents factors. Primer de tot, ens cal un espai on poder pujar-lo. El proveïdor de l'hostatge, que pot ser públic o privat, ens ofereix diferents condicions, essent un factor limitant l'espai d'emmagatzemament i el trànsit que podem rebre. Per altra banda, a nivell d'ús bàsic, el nostre proveïdor ens assigna un rang de velocitat amb el qual podem accedir als continguts, una quantitat limitada de dades per poder baixar (i pujar) o una tarifació diferenciada en funció de les hores. Les diferents combinacions de condicions les podem trobar tant als plans domèstics com als orientats a dispositius mòbils.

Relacionat amb això, recentment s'està fent molt de ressò del concepte de la neutralitat de la xarxa. Aquest principi és considerat un dels pilars fundacionals d'Internet i fa referència a l'exclusió de tota discriminació en funció de l'origen, la destinació o el contingut de la informació tramesa. Actualment s'està evocant aquest amb freqüència arran de certes mesures de restricció d'ús de la xarxa per part de diferents proveïdors d'Internet, apart de les «tradicionals» mencionades més amunt. Aquestes mesures poden ser de l'estil d'una quota addicional en voler-se connectar a certs llocs, com ara pàgines web amb vídeos en línia o xarxes socials, o bé el blocatge de la telefonia IP des de la xarxa mòbil 3G. Les grans telecos defenen aquestes accions perquè consideren que així podran garantir un millor manteniment de la infraestructura. Els opositors argüeixen que és una porta a la desigualtat social i un fre a la innovació.

Per altra banda, també hi ha altres factors que condicionen, no necessàriament restringeixen, l'accés dels usuaris als continguts d'Internet. En particular: els cercadors. Als inicis del Web hi havia projectes com el DMOZ, un directori col·laboratiu de llocs web agrupats per temàtica, llengua o regió. L'explosió del Web ha convertit aquesta tasca en quelcom força inassumible i progressivament els usuaris han anat depenent més i més dels cercadors per arribar a la informació que desitjaven.

El funcionament dels cercadors és, a grans trets, una caixa negra, i hi intervenen diferents factors com ara la llengua i regió de l'usuari, les cerques prèvies i el propi navegador. Pel que fa al cas català, tenim un exemple ben curiós de comportament del Google.cat explicat ací. Apostes prometedores com el Wikia Search, basat en programari lliure i mantingut de forma col·laborativa com la Viquipèdia, han acabat malauradament fracassant. No és estrany que des de la censura d'alguns règims es provi d'actuar d'un bell començament en com arriben els ciutadans a la informació.

Fins ací hem parlat de les diferents restriccions que existeixen al lliure accés a la xarxa abans d'arribar al propi contingut que podem cercar o desitjar; un cop s'hi arriba, aquest mateix contingut pot també oferir traves a l'usuari quan no necessàriament ha estat creat per tenir-ne (això vol dir, qui l'ha publicat no ha volgut expressament o conscient que fos restringit a un grup determinat d'usuaris). Això passa quan, traint els principis del Web, els continguts han estat codificats o disposats d'una manera que només es garanteix una correcta lectura i ús amb programari (navegadors, connectors, etc.) de certs fabricants o proveïdors; i no s'ofereix tampoc cap alternativa fàcil als que no desitgen o no poden fer servir uns determinats productes o serveis de tercers.

Fins fa relativament pocs anys, el pràctic monopoli del navegador Internet Explorer ha condicionat enormement el mercat d'aplicacions web tot penant als usuaris que no volien utilitzar aquest i altres productes de Microsoft. Encara que sembli estrany, hi ha nacions que han vist condicionat el seu desenvolupament en aquesta àrea per l'aposta en components basats en tecnologia tancada: és el cas de Corea del Sud i la dependència de la seua administració en l'Internet Explorer 6.

En un altre nivell tenim el Flash, un connector que s'instal·la al nostre navegador i que permet la reproducció de la major part de vídeos que trobem a la xarxa. La tecnologia, actualment en mans d'Adobe, no ha permès a tercers crear implementacions pròpies i alhora fiables. Els usuaris de plataformes de 64 bits de ben segur que saben de què parlo. La popularització de l'HTML5, l'evolució més recent del llenguatge amb què s'escriuen les pàgines web i que comencen a utilitzar els navegadors més moderns, permet la inserció directa de vídeos i àudios sense connectors intermediaris (com passa, p. ex., amb les imatges de gairebé sempre) i es presenta com una esperança per a batre el Flash en molts camps. Tot i així, fins i tot amb aquesta perspectiva, s'entreveuen a l'horitzó altres perills.

Amb tot això, ens trobem que, tant usuaris domèstics com fins i tot governs, poden crear continguts que, involuntàriament (perquè no coneixien —o hi havia— cap solució millor), o bé per incompetència o interessos aliens, poden discriminar a part dels seus conciutadans o usuaris potencials i, fins i tot, a ells mateixos en un futur.

Un altre dels elements a tenir en compte en les equacions són les ara pràcticament omnipresents xarxes socials. L'usuari d'Internet ha passat de necessitar un hostatge i uns mínims coneixements de programació i disseny web a ser capaç de poder crear una presència a la xarxa amb uns pocs clics. Un exemple són els portals de blocs, com ara blogspot.com i wordpress.com, d'emmagatzemament de fotos, com el Flickr o el Picasa, de microblogging i notificació d'estat, com el Twitter, fins arribar a entorns que integren tots els anteriors, com és el cas del Facebook. La major facilitat de tenir una presència a la xarxa és un factor positiu en tant que apropa Internet a molts sectors de la població que, per motius de formació o bé econòmics, n'eren exclosos.

No obstant això, l'ús d'aquestes xarxes comporta alhora un menor control de la pròpia identitat a la xarxa, que queda a la mercè dels proveïdors del servei. Són poques les xarxes socials que permeten un ple control de les nostres dades personals, del programari que hostatja el nostre perfil i que, al mateix temps, garanteixin la interconnexió amb la resta d'usuaris que participen en proveïdors de tercers. Un exemple paradigmàtic és identi.ca, que ens permet utilitzar una API (com la de Twitter) per recollir els avisos propis i d'amics, ens permet instal·lar el programari que hi ha darrere del servei, Status.net, a un servidor diferent (p. ex. mozilla.status.net o identica.cat) i, tot això, continuant connectat a la resta de companys. En definitiva, ofereix un model distribuït i no excloent, com precisament és l'ideal neutral d'Internet. Una mesura del grau d'obertura d'una xarxa social, i de qualsevol altre protocol de comunicació que s'utilitzi a Internet, és el grau de compliment dels diferents requisits esmentats a dalt amb el cas de l'identi.ca. 

Havent arribat fins aquí podem veure que el Web, i l'Internet en general, són sistemes subjectes a limitacions, sovint simplement intrínseques i, d'altres vegades, com a conseqüència d'un creixement i d'un progrés del propi sistema. Tanmateix, les repercussions, a nivell de democràcia i participació, poden ser ambivalents. L'evolució, en un o altre sentit, en augmentar o fer minvar les restriccions, respon a l'acció conjunta o contraposada dels diferents nodes participants i llurs interessos.

En conclusió, si es vol, el Web obert no deixa de ser l'ideal utòpic dels principis fundacionals del mateix WWW. Talment com en una asímptota, és quelcom probablement inabastable, però el seu allunyament implica precisament la renúncia als seus principis i, al llarg termini, la seua desaparició. De fet, avui en dia, ja per a molta gent l'Internet està esdeveniment el conjunt d'uns pocs Microsoft Networks connectats translúcidament entre ells.

Per a fer-hi front de forma efectiva, és necessari el treball i desenvolupament gràcies a gent preparada i compromesa, i també plans de formació digital (social i personal). Al voltant d'aquesta perspectiva, sobre l'aprenentatge, se centrarà el festival Drumbeat que tindrà lloc del 3 al 6 de novembre d'enguany a Bacelona. L'objectiu del festival és que, un cop s'acabi, continuïn i s'estableixin noves iniciatives que alimentin la utopia de com ha de ser la xarxa, això és, tal i com es va concebre. En definitiva, que els ciutadans de l'Internet puguin participar-hi plenament amb tota dignitat i, amb el menor nombre de llibertats bàsiques arrabassades…