Els darrers dies hi ha hagut força renou al voltant de tot el procés de vaccinació en contra de la COVID-19, si més no a l'estat espanyol, on ja hi havia definida una estratègia d'acord amb els diferents grups definits pel ministeri de Sanitat, però que ha acabat farcida de diferents excepcions interessades. Res estrany considerant el canpixisme imperant i l'ancestral picaresca ibèrica. En tot cas, la impressió que em queda de llegir els mitjans és que, més enllà de la crítica constitutiva a la classe política (que francament, no sé com és d'allunyada, al cap i a la fi, del tarannà del gruix de la societat), no s'ha aprofitat per debatre prou en profunditat al respecte de la situació.

El precedent ètic recent més similar que m'imagino és el desolador procés de triatge que va tenir lloc durant la primera onada de la pandèmia davant la manca d'UCIs o respiradors (llegeixi's un article neerlandès al respecte). El debat sobre la inclusió d'altres consideracions d'ordre social en aquestes situacions em va fer recordar la dissort del famós escriptor Roberto Bolaño, mort a l'espera d'un trasplantament hepàtic (tot i que la història semblaria que al final és més matisable).

En el cas de la COVID-19, la disjuntiva a nivell de salut pública es trobaria on cal definir l'èmfasi: en reduir la mortalitat o bé en reduir la transmissió. En el primer cas, els receptors principals serien els grups més susceptibles o de risc, normalment la gent de major edat, i en el segon, aquells amb una major vida social, notablement els més joves. La preferència o ponderació d'una prioritat o altra de vaccinació ha de venir acompanyada també d'altres mesures de salut públiques que compensin el biaix en la vaccinació a efectes epidemiològics però també molt més enllà (p. ex., socioeconòmics).

A diferència de la major part del nostre entorn, un país que ha decidit apostar per vaccinar la ciutadania més jove és Indonèsia, fet que podria defensar-se per la seva piràmide generacional i hàbits poblacionals, però no exempt de crítiques davant de la possibilitat que la vaccinació no aturi la transmissió i les conseqüències que en comporti a nivell de mortalitat dels grups més susceptibles.
Cal dir que països com Israel, que lideren la cursa en la vaccinació, a part dels grups més de risc, es plantegen començar a fer-ho amb els estudiants de secundària, adoptant així una aproximació híbrida davant de la disjuntiva.

Si no fos prou feixuc aquest debat, a part de la complexitat logística de la vaccinació a l'escala que s'està plantejant (que cal no oblidar, en els vaccins fins ara disponibles implica dues dosis, refrigeradors i vials pertinents), cal afegir-hi la problemàtica sobre llur disponibilitat. De fet, alguns comentaris han adduït que aquesta escassetat a nivell europeu podria ser causada per l'estratègia negociadora de la UE en contraposició als interessos dels productors. Cal posar això en perspectiva amb els majors preus (i costos) associats als vaccins de les noves tecnologies d'ARN (Moderna i Pfizer) respecte a aproximacions més tradicionals i de menor cost (i logística), que podrien acabar imposant-se en el temps (condicionat tot això sempre també pel major coneixement de la malaltia com de l'evolució de noves variants del virus).

Obviant tot això darrer i tornant al debat sobre la picaresca que comentàvem a l'inici de l'article, cal assenyalar els criteris de les CDC estatunidenques, que apunto i tradueixo a continuació:

• Reduir les morts i la gravetat de la malaltia tant com sigui possible
• Preservar el funcionament de la societat
• Reduir la càrrega addicional que representa la COVID-19 en aquella gent que ja assumeix disparitats

El primer punt està relacionat amb el que ja hem comentat abans, i el tercer punt (que es mereixeria tot un apunt de blog addicional) entenc que fa referència a l'impacte de les desigualtats socioeconòmiques en la incidència de la malaltia (i cal no oblidar, també pel que fa als efectes de les mesures socials disruptives, com ara els confinaments, imposades per a contenir-la).*

Focalitzant-nos en el segon punt, té tot el sentit la priorització primera del personal sanitari (com també del personal de residències).
Una vegada gestionats aquests grups, minimitzant així un agreujament i risc de col·lapse sanitari, es podria pensar si altres grups, no necessàriament vinculats al sistema sanitari, podrien tenir llur prioritat corregida segons aquest criteri. Això sembla que han pensat per si mateixos alguns regidors i batlles, portant al president valencià Puig a amenaçar de negar-los-hi la segona dosi, tot i el desaconsellament a nivell estrictament epidemiològic.
En aquest mateix sentit sembla que ha actuat la cúpula militar espanyola, assumint al final el martiri per la ignomínia el general de l'Estat Major de la Defensa. Que en tingui constància, només han estat defensats pel Partit Popular, al·legant motius d'interès nacional en situació de crisi.
La veritat és que, sense necessàriament estar d'acord amb el PP en la particularitat del cas, sí crec que l'«interès nacional» (tot i que podríem anomenar-ho també d'altra forma, com ara personal crític) és un aspecte que mereix ser considerat i, que potser no s'ha tingut en compte, almenys a nivell d'opinió pública, en l'elaboració dels criteris de prioritat de la vaccinació.
Com passa amb empreses i organitzacions, les societats també serien susceptibles al factor bus, i la desaparició sobtada de persones amb certes habilitats o coneixements pot tenir conseqüències desastroses o imprevisibles. Malauradament, en el context de canpixisme hegemònic, aquestes persones poden no ser evidents i m'arriscaria a dir que no sempre ocupen els podis més visibles de les jerarquies organitzacionals. Al final, el problema que hem vist amb la vaccinació irregular de càrrecs polítics, i potser també de militars, és la confusió entre les responsabilitats de control (o dominació) i funcionament, que tot i que idealment haurien d'estar vinculades, no tinc gens clar que ho siguin sovint ni molt menys, perquè altament no seríem precisament allà on ens trobem...

En tot cas, prenem-ne nota per a la propera pandèmia, que sempre pot ser més inclement que aquesta...

• Actualització: Relacionat amb el tercer criteri que anuncio, uns dies abans d'aquest apunt, Peter Singer feia una interessant reflexió en el context d'una societat amb alta racialització de classe com és l'estatunidenca.