L'altre dia va sorprendre'm trobar en un fil d'un fòrum de Racó Català un usuari que pretenia difondre idees creacionistes. Fins ara, d'apologetes d'aquesta mena al nostre país per la xarxa només m'havia trobat amb blavers. Tant uns com altres, creient-ho realment o simplement per pur interès, sigui per algun tipus de proselitisme religiós o anti-catalanisme, cerquen que s'imposi una explicació de la realitat independentment del raonament i el contrast del métode científic. Com és comprensible, en compartir objectius comuns, tenen poca oposició d'aquells companys de camí «assenyats», creients d'una mateixa moral que accepten l'evolució o espanyolistes que assumeixen la unitat de la llengua catalana.
Avui no tractarem dels blavers, i ens centrarem en els segons creacionistes.

La primera vegada que vaig sentir-ne parlar al nostre país fou a través del bloc d'en Lluís Perez, que feia referència a Paleofreak, on es comentava un escrit de Josep Miró i Ardevol, on defensava algunes de les tesis més comunes del disseny intel·ligent. Aquest darrer ha arribat a ser conseller d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya; per sort, durant el seu càrrec i malgrat les seues idees actuals, sembla que no va exercir com un Lisenko a la catalana. Actualment es tracta del president del considerat grup ultracatòlic e-cristians. Cal dir que aqueix escrit va tenir resposta un temps després des del mateix mitjà.
Coincidint amb el dia de Darwin, Vilaweb va fer-ne un article especial on va apropar als lectors a aquella problemàtica, essent actualment els majors defensors d'aquest corrent ideològic a Europa el catolicisme polonès, l'extremisme islàmic turc, grups creacionistes alemanys i anglesos i algunes comunitats islàmiques de França i del Regne Unit.

Al mateix temps que els creacionistes pretenen amb llur fe condicionar el coneixement científic, des de posicions estrictament científiques cada vegada més s'està mirant d'entendre el perquè de l'existència de les creences religioses a l'espècie humana, sense entrar en les consideracions dels judicis que aquestes fan, com sí ha passat al llarg de gran bona part de la història de la ciència. D'aquest tema en parla un excel·lent article del New York Times, Darwin's God (el Déu de Darwin).
Tal com s'hi explica, la discussió actual de l'aparició de la religió oscil·la entre si ha representat mai un avantatge evolutiu per a l'espècie, o bé si simplement ha sorgit com a producte secundari d'altres processos evolutius.
Entre aquests processos, se cita la capacitat cognitiva d'assignar agents, des d'animals que poden ser perillosos a altres individus; el raonament causal, el convenciment que una cosa és provocada sempre per alguna altra; i l'assumpció d'una ment com a abstracció diferenciada, tant la pròpia com la d'altres semblants. Relacionat amb això darrer, recau la dificultat humana d'entendre la noexistència que representa la mort pròpia com la dels propers que tenim imbricada en la pròpia ment.
Finalment, alguns estudiosos proposen que en el cas d'un benefici, caldria entendre-ho a nivell de selecció de grup més que no individual, en tant que alguns comportaments (cohesió, projecte comú) podrien afavorir els grups malgrat individualment podrien arribar a ser particularment nocius. Els detractors no consideren perquè ho hauria de ser una religió, que en principi s'allunyaria de l'anàlisi de la realitat respecte, per exemple, una ideologia política.

La conclusió final de l'article fa reflexionar que, fins i tot des d'una apreciació científica, podria haver-hi religió per estona - si és que no és quelcom estrictament inherent a la ment humana -, independentment dels forats que ompli la ciència a allò que Déu abans hom feia sempre ocupar. Esperem, per això, que el creacionisme no li segueixi...