Que les xarxes socials siguin quelcom que a hores d'ara es pugui considerar, com a mínim, «problemàtic», no és res precisament que sigui gaire nou... Aquest és un missatge d'alerta que es repeteix periòdicament i el darrer avís amb projecció prou mediàtica va ser amb l'estrena del documental 'The Social Dilemma'. L'obra, realitzada a partir de diferents entrevistes, es fa ressò de llibres anteriors que havien tractat el tema, com ara el de Jaron Lanier 'Ten Reasons for Deleting your Social Media Account Right Now', i suggereix trencar el model de negoci que alimenta les grans empreses rere les xarxes socials.
Tota aquesta és una qüestió que ha tingut ampli tractament a llocs com als EUA, on s'ha parlat molt de l'efecte de les xarxes socials no només en el resultat de les eleccions, sinó també en la polarització de la societat, evocant a la impossibilitat del diàleg, o fins i tot anant a més, a la incapacitat de reconeixement d'un món comú.

Potser alguns no se'n recorden, o simplement no hi eren —sigui per llur edat real o d'adopció digital—, però possiblement el precedent de les xarxes socials era la redifusió de continguts (content syndication en anglès). Aquesta és la tecnologia que encara permet el seguiment de blogs i altres mitjans de difusió de continguts, com ara les notícies dels diaris o els encara ben viu podcasts. Un excel·lent article a Vice relata tota la història de la redifusió web fins avui al voltant del popular format i protocol d'intercanvi RSS.

No sé si talment com una espècie en extinció, però jo continuo essent un orgullós usuari d'aquest sistema...
Tot i admetre que vaig ser el que s'anomenaria en anglès un early adopter de plataformes com ara Facebook o Twitter, de ja fa uns quants anys que vaig voler marcar-hi una distància, tot recollint-me i redescobrint l'RSS.
Suposo que m'hi va portar la sensació que el seguiment de les xarxes socials em feia perdre capacitat d'atenció i, sobretot, un temps preciós per a altres coses que personalment valoro molt més, com ara programar, repassar literatura acadèmica, llegir llibres (no mers paràgrafs o fils de piulades) i, com no, redactar apunts de blog com aquest que, com a mínim, m'ajuden a que no perdi l'habit d'escriure.

Pel que sembla, el meu no en seria l'únic cas i fa un parell d'anys que la revista Wired explicava la popularització de diferents serveis d'agregació de continguts en línia (com ara Feedly, The Old Reader o Inoreader) per tal d'ocupar l'estela del liquidat Google Reader. Fa anys jo mateix havia utilitzat habitualment Netvibes, un agregador en línia que a més estava traduït en català. De fet, tot i la menor popularitat, sembla que, poc abans del 2021, encara és viu i inclou moltes més opcions.
En tot cas, per la repetició de casos com el de Google Reader i per convicció pel que fa a la sobirania tecnològica, prefereixo sempre que puc optar per opcions basades en programari lliure; a més, com a bon geek, si és possible, instal·lar-les jo mateix allà on vulgui.
Apart de les solucions a la xarxa, cal dir que hi ha molts bons agregadors de RSS d'escriptori i, de fet, clients de correu com ara el Thunderbird inclouen a més aquesta possibilitat. Si volem gaudir dels RSS en diferents dispositius o entorns, l'opció mínima i ubiqua de sincronització seria exportant el llistat de canals que seguim en un fitxer de format OPML que podem importar a continuació en qualsevol altre client. També molts d'aquests clients d'escriptori ofereixen alhora opcions de sincronització amb serveis en línia com els que introdueixo a dalt, augmentant així la comoditat d'ús dels serveis segons la plataforma.
Pel que fa a mi, la solució que he utilitzat més habitualment es selfoss, un simple però còmode agregador RSS en format web per a ús personal (no té comptes múltiples). Tot i que existeix alguna aplicació Android per al mateix programa, la veritat és que personalment la versió web ja la trobo prou còmode i agradable per a tota mena de dispositius. Una alternativa que he provat temporalment és l'agregador RSS de Nextcloud. He de dir que, tot i que també ben versàtil (potser més que l'anterior), i amb l'avantatge de tenir el servei en el mateix lloc que altres de la plataforma Nextcloud, he acabat preferint el primer per la seva interfície i potser hàbit.

Encara a Twitter, sempre que en tinc l'ocasió, miro si aquella font d'interès que hagi trobat té darrere un lloc web amb RSS. Si és així, la prenc i l'afegeixo al meu agregador. Quan tens molts comptes que segueixes a Twitter, una opció que m'és convenient per manegar la informació és Tweetdeck i la combinació amb llistes, que personalment agrego per temàtiques. Amb això evites, ni que sigui parcialment, la manipulació algorítmica per defecte de la línia temporal (aquí un fil interessant al respecte utilitzant termes per silenciar).
Amb tot, malgrat la millora, a mi si més no em queda la impressió que aquests fluxos temporals, que es presten a la atenció/interacció intermitent —i a la desatenció llavors d'altres coses—, al final acaben portant a una comunicació més deficient. Per la immediatesa i l'escurçament dels continguts respecte a altres formats, com ara els blogs, es fa més fàcil un confrontament ansiós en comptes d'afavorir el debat i l'argumentació.
Tampoc cal ser ingenu i, és veritat que des dels inicis de la Internet social (per descomptat previ a les xarxes socials centralitzades) hi ha hagut trolls, però tinc la impressió que com a molt eren el residu necessari resultant del compromís entre contingut i llibertat d'expressió. Ara, amb l'hegemonia de les xarxes socials, crec que els trolls no són un metabòlit secundari o terciari qualsevol, sinó que ja disputen el paper no només de productes sinó de productors principals on el contingut ja està supeditat a ser un esquer d'una economia serotonínica dels likes i dels guanys socials.
Parlant específicament de Twitter, podríem dir que hi ha innovacions genuïnes que potser, tot i que sempre seria debatible si no considerar-les una adaptació a la limitació del medi. És el cas de fils (sovint prou elaborats), o el comentari de tercers, sigui contextual o d'opinió, redifonent un URL, permetent una curació que no fou possible amb l'RSS per defecte sense haver passat per una centralització abans.
En tot cas, la meva impressió és que el gran gruix de «contingut» en la majoria de xarxes socials, i això no exclou les del fedivers, és comparable als comentari de taverna en el millor dels casos sinó directament a l'enviament de fotos de genitals o altres parts dels cos per missatgeria. La pregunta seria... per què passa això? Potser perquè cada vegada menys gent pot parlar d'això en companyia en un bar i el més semblant a un lloc de reconeixement o d'expressió, amb el voyeurisme extrem associat, siguin precisament les xarxes socials.
Tinc els meus dubtes que la retribució emocional en les xarxes social sigui comparable al d'una conversa banal fora d'elles, de fet, crec que sovint seria tot el contrari. L'exposició de tota aquesta emocionalitat, i sovint debilitat al cap i a la fi, precisament és quelcom ben sucós perquè se'n puguin beneficiar tercers en l'economia de les dades personals. Cal tenir present que, en tant que sistema obert, el fedivers no quedaria exclòs d'aquest abús, encara que el proveïdor del servei no en sigui complice voluntari ni se'n benificiï.
Relacionat amb això darrer, ens trobem amb la preeminència d'una cultura de la queixa (callout culture), i per la restricció del disseny que ofereix el medi, sovint hi ha el risc que aquesta el més probable és que sigui una queixa «cunyada». La queixa pública (en les xarxes socials millor dit), acaba essent el mitjà preferit per a mostrar dissatisfacció, demanar atenció o simplement solució davant tota mena de situacions socials, siguin personals, associatives, polítiques o contractuals. Emergeix cruament una lògica del poder associat a l'amenaça de mobilitzar shitstorms, o cancel·lacions d'idees o de persones, amb la ingenuïtat que tothom en pot fer ús si s'ho proposa i se'n sent legitimat.

Amb tot el que he explicat, tindrien sentit els arguments de J. Lanier de directament desfer-se dels comptes d'aquestes xarxes. L'alternativa, potser talment covarda, és provar de domesticar-les, si més no, mentre no sigui possible sacrificar-les o permetre que n'emergeixi quelcom millor, que és al final el que explico en aquest apunt i on crec que l'RSS hi pot tenir un paper.

A diferència de Facebook o Twitter, plataformes del fedivers com ara Mastodon, permeten exportar línies temporal d'usuari en format RSS d'una forma prou fàcil (afegint .rss a l'URL del nom d'usuari). Vegi's al meu perfil a una instància per exemple: https://mastodont.cat/@toniher.rss
Ni Twitter ni Facebook ofereixen ja fàcilment aquesta opció, tot i que sí ho feien en el passat. Cal recórrer, sempre que ho permetin els perfils a cada plataforma, a les eines de desenvolupament específiques (vegi's a Twitter i a Facebook). Algus agregadors en línia faciliten aquest procés, sinó caldra treballar-s'ho una mica un mateix (com passa precisament amb el selfoss)

En conclusió, tot i que es podrien de ben segur enumerar coses positives pel que fa a la contribució en la democratització d'Internet gràcies a les xarxes socials (tot i que potser caldria parlar aquí millor d'adopció), la meva impressió és que aquestes han acabat contribuint a una Internet —i societat en general— més populista, més frustrada, menys empàtica i poc reflexiva. Amb aquesta inestabilitat emocional generada i promoguda sota el jaç de grans megacorporacions que en fan comerç, es configura un panorama miserable per al futur que ens espera. El fedivers, defugint del monopoli d'uns pocs, és una sortida, potser a la deseperada, d'aquesta situació, però personalment crec que la seva capacitat pal·liativa estarà limitada sinó s'adrecen les problemàtiques socioemocionals que hi ha darrere i acaba esdevenint només un exercici tècnic. L'RSS, o la redifusió web en general, més o menys enllustrada després de tants anys, seria potser al final també un d'aquests fetitxes. Tot i aixó, personalment crec que seria més revolucionària precisament per la seva simplicitat i, sobretot, per l'ajuda en poder preservar un dels nostres béns més preuats i cobdiciats, la nostra atenció.