Ahir, com molts altres catalans, vaig quedar-me a casa perquè considerava que a les eleccions espanyoles no havia de fer-hi res. Potser si hi hagués anat, ho hauria fet per algun partit de la meua demarcació que hagués defensat que, a Madrid, allò que hi cal fer apart de menjar-hi entrepans de calamars, és contribuir activament a «trencar Espanya».
El discurs dels partits majoritaris catalans no ha estat aqueix: CiU encara no abraça l'independentisme, i amb el seu candidat semblaria que es continua apostant pel possibilisme mentre es conté a la seua canalla. Esquerra ha estat eclipsada per les concessions al seu soci espanyolista i s'ha arrribat a l'extrem de no haver posat cap representant seu al senat espanyol per a la demarcació de Barcelona. I finalment ICV-EUA va desapareixent del panorama per la indeterminació efectiva de les seues polítiques no només nacionals, sinó segurament sobretot socials; tot i que sens dubte, de forma menys merescuda que la seua comparsa més habitual.
Si a la comunitat autònoma de Catalunya tenim aquest desenllaç, a la resta de Països Catalans sota administració espanyola es referma més encara el bipartidisme espanyol, amb la desparició de l'EUPV al País Valencià després de tot un seguit de múltiples escissions i desencontres amb el Bloc, i malauradament també el fallit intent d'una representació unitària a les Illes Balears.

Com ja vaig expressar, lamento que CiU no s'hagi portat també una bona patacada -tot i perdre vots- comparable a la d'altres partits catalans, perquè farà més difícil segurament una necessària reestructuració per a desempallegar-se dels pòsits d'una època ja passada. Tot i així, entenc que molta gent ha pres aquesta opció (alguns que van votar en les anteriors eleccions a ERC, per exemple) davant d'una hegemonia espanyolitzant que, desenganyem-nos, fa temps que patim, però que tampoc es pot lluitar portant ningú a «Cortes» a recollir molles a canvi de suportar tota mena de cilicis.

Sovint pares a pensar com és que encara existeixi nació catalana? I segurament, encara que sembli paradoxal, potser perquè el pactisme -si es vol botiflerisme-, malgrat tot, va arribar a permetre l'existència d'una comunitat catalana en uns moments que els mitjans de de control de masses no eren tan efectius com ho poden ser avui. Però tal panorama ja no existeix actualment, a començaments del segle XXI. Cal que davant de la temptació de pactar ací o allà, hom s'adoni que Espanya no és actualment un ens que cedeix les regnes parcials d'un territori, sinó una realitat més enllà del que és virtual i que s'escampa per tots els àmbits de decisió política i econòmica, i per tant, també en la mera banalitat quotidiana.
L'espanyolisme és una metzina la qual crea, més que no pas fànatics nacionalistes espanyols, zombis que voten, tant a Barcelona com a València, tant al PP com al PSOE. Però el problema no és que votin amb aqueixa alienació, sinó que puguin arribar a viure així permanentment.
Llegia en un bloc que no recordo que les campanyes electorals no es fan per a la gent que els interessa la política, perquè possiblement ja tenen decidit el seu vot només analitzant la trajectoria dels partits, sinó per a aquells que la viuen d'esquenes en llur vida diària. I segurament això no s'escapa massa de la realitat, però també aqueixos partits espanyols s'encarreguen de crear diàriament una visió de les coses que acaba desdibuixant la tria electoral en no més que una identificació i adhesió sense cap mena de concessió ni crítica.
Com a anecdota, l'altre dia em va sobtar (i afalagar alhora) que una persona amiga, i cal dir que plenament preparada professionalment, se sorprenia que com algú respectuós com jo podia ser el que consideraria un «radical polític». De fet, em va confessar que si no hagués conegut les meues opcions, hagués pensat que era «socialista». I és veritat, de fet políticament m'identifico força com a socialista, de la mateixa manera que ho faig nacionalment com a català. I per aqueixos dos motius precisament sóc crític davant de les polítiques que segueix el PSOE i les seues sucursals actualment i des de que tinc un mínim de criteri polític.
Com ella, hi ha moltes persones que ens envolten que tenen una certa imatge de les coses: algunes vegades perquè sovint no estan prou informades i d'altres perquè no han tingut l'oportunitat de plantejar-se que hi ha altres formes d'entendre el món que no impliquin continuar amb el cap cot i sense cap mena d'esperança col·lectiva futura. A aqueixa gent no hi arriben ni arribaran mai els partits amb la propaganda, però sí nosaltres... i la veritat és que no caldria que féssim tampoc una defensa explícita de les nostres idees, sinó simplement apuntant tot allò que s'està fent de malament sense cap mena de vergonya, crec que ja es faria molta feina.
Si no ens en sortim, i açò no és una qüestió d'eleccions o de governs, no només aniríem cap a la desaparició nacional, sinó que fa pena pensar el que pugui anar quedant del territori i del teixit social a mesura que això passés.

Tot i això, sóc un català optimista... perquè encara ens voldrà portar el PSC a la independència, tot sigui perquè no desaparegui en definitiva el país que sostenta llur poltrona... :)

Una nació és el desig de molts de portar a terme grans projectes tots junts.

Marcel Rioux