Estava fent una birra amb uns amics per un bar de Sabadell i jugant als futbolins vam conèixer a un estudiant francès d'Erasmus. El noi es trobava sol i lamentava que en tot aquest temps, estudiant en una universitat politècnica del Vallès, havia tingut poca relació amb la gent. La decepció era major perquè havia vingut a aquestes contrades amb expectatives de festa i caliu humà.

Abans de marxar, atès que aquell dijous no tocava sortir, vaig passar-li quatre referències a alguns llocs on podria anar a conèixer a altres Erasmus com ell i també altres estudiants amb ganes de passar-s'ho bé.
Uns dies després vaig tenir la sort de poder coincidir en un sopar amb gent de l'Empordà, terra on he viscut gran bona part de la meva vida, i va sorgir el tema de si s'és poc obert a aquelles comarques, criticant el comportament de la gent potser força hermètic a l'hora d'establir primers contactes. És una qüestió que va quedar molt per l'aire i les comparacions que es van fer també són difícils de precisar més enllà de les impressions personals.
Tot això em va deixar un reflexiu regust amarg, que per sort vaig poder endolcir recentment quan en una parada de bus una turista mexicana va estar explicant-me com n'estava de contenta de l'hospitalitat que estava trobant, sobretot en contraposició amb la deteriorada situació al seu país arran d'aquests darrers anys.
Bé, compto que en el fons no té massa sentit generalitzar si els catalans som o no tancats. Però de totes maneres, cadascú de nosaltres podem contribuir en algun moment a l'afirmació o negació d'aquesta suposició, tant amb la gent d'aquí com amb la de fora.