En aquests darrers dies, coincidint amb la victòria de Donald Trump a les eleccions dels EUA i la seva posterior presa de possessió a la presidència, hi ha hagut diferents campanyes per abandonar X. Aquesta xarxa social, prèviament coneguda com a Twitter, va ser comprada per Elon Musk, qui després de donar suport a les polítiques que defensava el nou president estatunidenc, ha esdevingut membre del seu cabinet. L'empresari d'origen sud-africà va esdevenir clau en la seva campanya i, molt possiblement, gràcies a l'ús, o si es vol, manipulació, en aquesta xarxa social que va adquirir.

Personalment, ja fa anys que, tot i no eliminar-ne el compte, he anat reduint la lectura i aportació en aquella xarxa. Fins i tot quan els que la controlaven eren d'una altra corda, ja deplorava l'abús que se'n feia de l'algorisme darrere, però, sobretot, pel risc en el segrest d'atenció que implicava (no només exclusiu d'aqueixa xarxa social).

Tot i que el meu sentiment sobre les xarxes socials és ambivalent, tal com ja vaig explicar en el passat, cal acceptar que és una realitat que difícilment desapareixerà aviat i a la qual cal acomodar-se si hom vol fer conèixer allò que fa o pensa als altres.

Arran d'aquestes campanyes que comentava més amunt, m'he vist amb la necessitat de posar a lloc una mica les idees per a quan algú em demanava opinió al respecte, amb especial rellevància quan es refereix a perfils d'usuari col·lectius, com ara d'institucions o associacions.

El debat se centraria en la pregunta sobre si deixar X i, en certa manera, amb què reemplaçar-ho. En aquestes circumstàncies ha pres rellevància el fet de passar-se a Bluesky, que es va originar inicialment com una versió experimental de Twitter, del qual se’n va acabar separant en prendre'n el control Elon Musk. Tinc la impressió que la xarxa ha esdevingut sobretot una porta de sortida de molts simpatitzants del partit demòcrata, de la mateixa manera que en el seu dia altres xarxes socials (com ara Truth Social, creada precisament per Trump) ho foren dels simpatitzants MAGA.
Tot i que negar l’hegemonia econòmica i cultural dels EUA sobre Europa (o directament sobre el planeta) és prou ingenu, he d’admetre que el gregarisme per les dinàmiques partidistes d’aquella part del món, per molt importants que siguin (que ho són), no deixa de provocar-me una certa desafecció.

El que sovint poca gent sap és que anys després de la popularització del microblogging amb plataformes com Twitter, ja van començar a proliferar alternatives basades en programari lliure i que podien ser federades, això és, que tercers podien instal·lar una versió de l’aplicació que ho fa córrer (instància) en els seus propis servidors. Les diferents instàncies, sempre que es vulgui, podien parlar entre elles. Amb això esdevenia possible una xarxa social distribuïda. En definitiva, el mateix que és l’Internet subjacent on residien, al cap i a la fi.

Possiblement, només fins a l’adveniment del programari Mastodon, basat en el protocol obert ActivityPub, aquestes opcions no havien esdevingut prou atractives pel que fa a funcionalitats i prou fàcils perquè tercers poguessin muntar-ne instàncies pròpies. Progressivament, aquestes instàncies, a vegades hostatjades de forma més o menys amateur, van començar a escampar-se i molta gent va començar a crear-hi comptes, sovint en onades provocades per campanyes d’abandonament de plataformes privatives.

Tot aquest conjunt d’instàncies, tant de Mastodon com d’altre programari, és el que hom coneix com a Fedivers. Bluesky, encara que alguns mitjans el presenten com a tal, ara per ara si més no, no ho seria. Tot i que el programari que empren com el protocol són oberts, a nivell de disseny de l'aplicació, sembla difícil que tercers més enllà de l’empresa que hi ha al darrere puguin muntar-ne altres instàncies fàcilment (entre altres motius, pels grans requisits d’emmagatzemament implicats: més detalls aquí).

En una altra línia, Cory Doctorow també en parla advertint dels riscos que xarxes com les de Bluesky, encara que comencin amb bones intencions, no acabin sucumbint als mateixos vicis que altres a les quals avui es critica.

Arribats aquí, la reflexió crítica que ens faríem és quines són les barreres que els usuaris poden percebre respecte al Fedivers. Ja abans de res, el concepte en si ja ho seria. Essent simplistes, referint-nos al programari que el fa possible, el més fàcil per a tothom seria reduir-ho a Mastodon (el servidor de microblogging més popular del Fedivers). Però és que no és l’únic, n’hi ha d’altres que s’acomoden a nínxols específics, com ara Pixelfed per a fotos, o Write Freely per a blogs. De fet, jo mateix, com a plataforma de microblogging empro tinyblogPub, que hostatjo en un servidor que tinc contractat juntament amb la resta del meu web. La gràcia de tot plegat és que aquest programari diferent pot ‘parlar’ un amb l'altre. Qui prefereixi pujar fotos sense fer gaires escarafalls amb el text pot utilitzar Pixelfed i ser seguit per usuaris que empren Mastodon en altres servidors.
Això és pel que fa al programari, però llavors tenim el que són les instàncies que usen aquest programari. Posem el cas, quan hom vol començar amb Mastodon, el primer que es troba és que es pot registrar a la xarxa mastodon.social, o bé triar un dels múltiples servidors existents (filtrats segons molts criteris).
Tot això no és res excepcional que sigui gaire diferent del que és la filosofia primigènia de l’Internet, distribuït per definició, però després d’anys de residència en 'jardins emmurallats' (walled gardens), caldria un cert procés de reeducació. També, un excés de tria, segons la paradoxa de l'elecció, pot desconcertar a molta gent.

En un altre nivell hi ha la qüestió de descoberta de contingut. Per una banda, al Fedivers, per ser una xarxa distribuïda, es fa més difícil la troballa de contingut més enllà de la instància que ens trobem. També les etiquetes tipus hashtag tenen doncs un abast més reduït. Tot i que es pot veure com un problema, hi ha usuaris que ho consideren precisament una virtut.

En certa manera, i relacionat amb això darrer, un tret diferencial del Fedivers, si més no ara per ara, és la inexistència d’un algorisme de lectura. Aquest algorisme és tan ubic avui un dia en les plataformes privatives que fins i tot diria que sovint s'obvia. Quan les xarxes socials van començar a popularitzar-se, el fil de lectura responia a la mateixa lògica del plafó de nous apunts que trobem en els lectors de canals de RSS (per a aquells que encara saben què són). Normalment, les darreres entrades o contribucions dels contactes/subscripcions, apareixien a dalt de tot i a mesura que hom es desplaçava cap avall, podia anar recuperant-se les més antigues. Avui en dia, aquest ordre cronològic sovint ja no només no es respecta sinó que a més dels apunts a qui estem subscrits, podem rebre també d'altres. Aquestes intromissions poden ser motivades per les nostres preferències, les quals la plataforma determina quines són, de qui ja seguim i del nostre comportament amb l'aplicació. Normalment en aquest fil de lectura s'hi insereix també publicitat que els anunciadors poden dirigir a un públic més específic gràcies a les dades personals que obté la plataforma dels usuaris.

Aquests 'algorismes' són al centre de la crítica de les xarxes socials, perquè mitjançant un ús continu poden permetre la manipulació dels qui les visiten (fent-los caure en cambres d'eco) o l'addicció a la plataforma mateixa amb repercussions personals ben nocives, com ara procrastinant al mòbil i descurant obligacions personals. Cal dir que, tot i aquestes crítiques, sóc de l'opinió que no necessàriament ha de ser una eina dolenta. Sempre que la privadesa de l'usuari es respecti, aquests algorismes poden permetre la descoberta de nous continguts i perfils que potser no hauríem pogut arribar-hi mitjançant els nostres propis contactes (quan comparteixen apunts d'altres) o des de fora de les xarxes socials (enllaçats d'un lloc web o mitjançant un cercador). Al Fedivers, el més similar a nivell de descoberta de nous continguts, seria el canal de totes les publicacions d'una instància de Mastodon, que és un fil de tot allò que està passant-hi en ordre cronològic i que recorda als 'Canvis recents' de la Viquipèdia.

Això és una mica a grans trets el panorama quan hom pregunta sobre Bluesky i el Fedivers. En seguiria la qüestió sobre on anar, i en aquest sentit, allò que personalment emfatitzaria seria el principi de POSSE, Publish (on your) Own Site, Syndicate Elsewhere (Publica al teu lloc web, sindica arreu) que recentment m'ha recordat el referent de difusió de la bioinformàtica Stephen Turner. Això és, si tenim contingut que valorem i que compartim a la xarxa, hauríem de prioritzar mantenir-lo en el nostre lloc web. Ens referim al nostre blog si som un individual o de les notícies i esdeveniments si som una entitat col·lectiva. De fet, moltes institucions, si no volen o poden preocupar-se amb la interacció amb altres usuaris, ja fan normalment això. En aquest escenari, fins i tot publicar en xarxes privatives, seria el preu a pagar per arribar a tercers (que, al cap i a la fi, ja són capturats en aquests entorns). Comença a ser quelcom més comprometedor quan hi ha força cura en aquestes publicacions a les xarxes socials, esdevenint un contingut pròpiament diferenciat del que es pot trobar a un lloc web associat (i especialment quan no hi ha cap lloc web associat). Allà on hi hagi, com a mínim, una persona que faci tasques de 'gestió de comunitats', possiblement ja és aquest el cas. En aquest context, el preferible seria que, tot i que pugui sindicar-se a diferents xarxes socials, que l'espai central de microblogging sigui autohostatjat (p. ex., una instància pròpia de Mastodon). En l'àmbit institucional, un bon exemple proper seria La Universitat Jaume I, que ja agrupa diferents comptes de la universitat, i que ja tenen precedents marcant tendència (amb el primer servidor web en català).

Sens dubte, tant per als individuals, com per a les institucions, organitzacions o grups més menuts, disposar d'un hostatge propi encara continua sent una barrera, sigui econòmicament o de coneixement tècnic. Precisament les xarxes socials van popularitzant-se gràcies a això, suposadament 'democratitzant' l'accés a la generació de continguts a tothom, però en certa manera fent a tots aquests nous usuaris captius de les empreses darrere. Des d'una òptica pessimista, aquests esdevenien serfs d'un nou entorn tecnofeudal i alhora arrossegaven tot el món a aquest nou model social.

Per tal de concloure, a l'hora de moure's al Fedivers, la meva recomanació seria fer-ho amb una instància pròpia o, en defecte, triar una instància on es pugui establir un compromís i hi hagi (o hi pugui haver) una governança (respecte al manteniment, la moderació, etc.) per part dels participants. Malauradament, un gran gruix dels usuaris de les xarxes han assumit no pagar per res (o en contrapartida implicar-se) i, això acaba abocant a què esdevinguin cansalada digital o a patir una decepció quan els sistemes s'apaguen. I bé, això darrer pot acabar passant tant si una instància de Mastodon que mantenia un individual deixa de funcionar d'un dia per l'altre, com si certa empresa de Silicon Valley fa fallida i desconnecta els seus serveis perquè la xarcuteria ja no donava prou diners.

The Free model - Original de Geek and Poke