Sota el nom d'«Entesa Nacional de Progrés» s'ha reeditat el tripartit de PSC, ERC i ICV-EUiA per a governar la Generalitat de Catalunya. La catosfera està ben plena de comentaris al respecte i des de la Meseta o al nostre mateix país hi ha gent que està tornant a afinar el lladruc característic. Francament, aquest o altres dels governs possibles no em suposaven cap il·lusió en especial, com tampoc les mateixes eleccions. En tot cas, el màxim que he fet és provar d'analitzar-los en funció del que era més profitós d'acord amb la meua pròpia ideologia per al futur del país, i he d'admetre que tampoc n'he tret l'aigua clara després de pensar-hi una estona...

Pel que puc entendre de la decisió d'ERC, tant ells com ICV-EUiA, semblen voler repartir-se el pastís electoral futur d'un aparentment decrèpit PSC, volent així semblar forçar unes polítiques més d'esquerres i catalanistes que les de la sucursal espanyola. Pot entendre's l'estratègia, però també és ingenu pensar que el PSC romandrà de braços creuats, i menys quan té tot el recolzament i finançament mèdiatic que calgui a la Catalunya Sud i a les Espanyes. En aquesta aproximació, tant ICV-EUiA com Esquerra, s'arrisquen a adquirir els mals vicis dels socialistes per tal de fer-se amb el seu espai, i esdevenir llavors menys catalanistes i d'esquerres. La realitat de l'anterior tripartit a la Generalitat de Catalunya, com també les polítiques a municipis com Barcelona, fan qüestionar que la complicitat amb un seguit de polítiques no sigui ja totalment plena.

El plantejament d'una sociovergència, com s'ha confirmat i per molt que hagués estat desitjada per molts per diferents motius, crec personalment només podia entendre's en condicions d'una crisi nacional (espanyola) que la fes prioritària davant d'un pròxim procés d'independència que no puguessin arribar a aturar les classes de poder pro-unionistes. Desgraciadament no hem arribat encara aquesta situació. La sociovergència representaria la personificació evident del règim sorgit a la Comunitat Autònoma de Catalunya després de la transició pre-democràtica (més enllà de les sigles de partit), i per tant, s'evidenciaria encara més el que caldria superar.

Un pacte de govern de CiU i ERC, presenta el dubte si amb aquest hagués estat possible llavors ressucitar els anys de somnolència del pujolisme, tot amanit amb unes polítiques fins i tot més neoliberals que les del mateix tripartit, unes polítiques no tan agressives abans durant l'antic mandat com segurament ho podrien ser ara. L'espanyolització dels mitjans públics podria aturar-se, però no s'actuaria més enllà del que pogués amenaçar les classes dirigents pro-espanyoles que dominen l'economia catalana i els grups de pressió al voltant dels grans partits.
Referir-se a aquest hipotètic pacte com a nacional, no deixa de ser una visió romàntica del que s'esperaria en altres contextos en el preludi de l'alliberament nacional del poble català; però sens dubte, la realitat no és tal com la descriu aquest qualificatiu. Si bé CiU té entre les seues files a gent que podríem designar com a mínim sobiranista, l'actuació pel que fa l'estatut i el regionalisme implícit d'afimar que Perpinyà és part del país veí en el famós DVD públic, no fa més que confirmar que el referent final no deixa de ser Espanya. Per altra banda, des d'Esquerra, les proclames independentistes, més enllà de la retòrica que s'utilitza en les joventuts del partit i cada dia més difícil de trobar en les exposicions públiques, són més difícils d'existir amb el recolzament a aquells que afavoreixen el secessionisme lingüístic, la minorització internacional de la llengua catalana o el discurs etnicista que ha ajudat a l'entrada dels lerrouxistes de nou al Parlament català.

Davant del viratge dels partits d'àmbit català cap al regionalisme o el federalisme espanyol per tal d'aplicar el nou estatut -que igualment només s'aplicarà parcialment perquè Espanya no cedirà el que no interessi com ja passava amb l'anterior- es fa necessari un desplegament de l'esquerra independentista. Aquesta cal que progressi des dels espais populars, més enllà fins i tot de la política institucional, i sense descartar introduir-s'hi, tant als petits pobles com als barris de les grans ciutats, allà on hi ha major immigració nouvinguda i antiga immigració poc integrada i amb actitud colonial. Aquesta és l'única forma realista, gens fàcil d'aplicar però al mateix temps una activitat en la que hom hi pot participar diàriament, de fer front al domini espanyolista dels mitjans i els poders que els sostenten.
Per a aquells que davant d'això puguin remugar des d'altres postures independentistes, els animo a catalanitzar o ocupar el lloc d'aquells que estan utilitzant o recolzant activament l'espanyolització del país per a controlar-lo i degradar-lo socialment i territorial.
Sovint es parla que els Països Catalans, passi el que passi, poden resistir més encara després dels aviat 300 anys d'ocupació, però les dinàmiques globals senzillament ens ho desmenteixen dia rere dia. Des d'una perspectiva nacional oprimida com la nostra, no hi ha cap més via que acceptar l'oposició o transformació d'aquestes dinàmiques, o bé assumir la final assimilació a Espanya i França en un món amb un control més difós, menys compartit i més llunyà dels qui són dominats.