La setmana passada vaig ser uns dies al cap i casal del País Valencià per a continuar amb uns temes de la meua recerca científica. És la primera vegada que hi estic més d'un dia i vaig aprofitar-ho per a fer turisme i gaudir de l'hospitalitat d'en Jordi Mallach, que va acollir-me durant uns dies.
Mentre vaig ser-hi, vaig poder passejar pel recinte de la Ciutat de les Arts i les Ciències, força impressionant i amb aigua a tot arreu, cal dir ;). No deixa de ser trist que molts edificis de l'entorn tinguin referències borbòniques, una forta mostra de l'auto-odi promogut pels populars valencians; i això que, com és ben sabut, els socialistes espanyols són els preferits d'aqueixos monarques per a garantir el règim vigent. Malauradament no vaig tenir temps de visitar les exposicions dels edificis, especialment l'Oceanogràfic, actualment l'aquari més gran d'Europa i, segons m'han dit, un lloc molt recomanable.

Un vespre vaig poder anar al Terra, un centre social i bar de Benimaclet, amb unes tapes i entrepans molt gustosos i que animo als que us hi passeu, que no deixeu de provar-los. Desgraciadament és un local que sovint rep l'assetjament tant dels blavers com de la policia.
Tot seguit i abans d'acabar la nit, vaig poder anar al Glop, un bar que també recomano, i al qual ja vaig ser-hi anteriorment amb la gent de Softcatalà durant la 2a MaratOOo.

Aprofitant també la meua estada, vaig poder dinar amb en Sergio, que feia temps que no veia. Durant l'àpat juntament amb en Jordi també, vam parlar d'alguns dels tòpics valencians com ara el tantmenfotisme, la ranciesa i mecenatge immobiliari actual de les Falles (tradició capgirada pel franquisme), el sense-sentit de la Copa Amèrica, o la idolatria milionaria al dirigent vaticà. Per sort, gent com Xavi Castillo, humorista vetat als municipis amb alcaldes conservadors, ajuda a remoure les consciències amb un somriure.

Pel que fa al tema lingüístic, vaig poder comprovar com realment es dóna el fenomen del valencià amagat, i molta gent acaba utilitzant-lo nativament després de continuar fent-lo el seu interlocutor. Si bé he d'admetre que «m'amagava» amb un accent occidental d'estar per casa, en cap moment vaig tenir cap problema a l'hora de parlar en català fins i tot amb interlocutors que ho feien en castellà.
La retolació, excepte en el molt positiu cas del transport públic, és notablement inferior que al cap i casal del Nord. Amb això s'evidencia de ben segur l'existència d'una llei de política lingüística ben diferent al respecte, o simplement, la no existència de tal llei. És fràncament trist veure que grans empreses o magatzems internacionals, que a la Catalunya del Sud retolen plenament en català, que allà no ho facin. Però de fet és més indignant el cas de caixes o empreses sudcatalanes ben conegudes, que com passa en altres indrets com la Catalunya del Nord o la Franja, opten per un ús molt minoritari del català, si és que arriba a estar fins i tot present.

Aquestes són algunes de les poques impressions que he pogut recollir de la meua estada i espero tenir altres ocasions per a enriquir-les i contrastar-les amb més experiències. També podeu veure algunes fotos que vaig fer.