Era aquest darrer cap de setmana, la mateixa nit que molta gent celebrava el Carnestoltes. Vaig quedar a l'estació de RENFE de Sabadell per llavors anar cap al centre, sopar i passar una bona estona.

Allà a l'estació, mentre esperàvem a algú més que havia d'arribar, deambulava amunt i avull un petit gosset de llanes. Tenia un pèl blanc i un arrisat ennegrit per la pluja.
La pobra bèstia saltava i baixava frenèticament del formigó que serveix de seient per aquells que esperaven a l'andana el proper bus.
Aprofitant els breus instants que l'animaló s'ubicava inquietament a una posició recurrent sobre el tros de pedra, vaig mirar d'acaronar-lo com havia provat de fer una companya que estava amb mi.
Quan vaig apropar-me amb la mà a aquell gos parpadejant, vaig reconèixer en la seva mirada el pànic. Em va semblar que aquell animal ja havia conegut per a què les persones podíem també tenir les mans.

Després de fugir de mi, el gosset va continuar resseguint una travessia suïcida pels carrers transitats dels voltants de l'estació, per tornar finalment al mateix espai erm d'on havia començat el trajecte.

Alguns vam pensar agafar-lo, però era una tasca difícil essent un animal tan inquiet i a més temíem que poguéssim provocar algun accident als carrers del costat mentre perseguíem a la pobra bestiola.

Finalment vam mirar de trucar a una gossera, no sense preguntar-nos què podria representar per l'animal això, que de totes maneres, sempre seria molt millor que deixar esfumar definitivament els seus somnis, igual que altres gossos els perderen també a la cuneta.

Infructuosament no vam fer-nos amb cap número de telèfon i el gos va anar desapareixent del nostre paisatge en els seus erràtics passejos fins al punt on sempre convergia.


Vam arribar al centre i vam sopar unes amanides i unes 'fondues'. Havent menjat vam aplegar-nos a un pub proper on vaig poder xerrar amistosament durant una bona estona amb gent que feia força temps que no veia.
De sobte, algú va cridar pregativament que sortíssim tots a fora. Jo no entenia què però vaig allunyar-me de la barra on era i vaig anar al corredor on hi havia l'entrada.
Sobtadament va entrar un jove quelcom baixet que amb el cap baixat i amb ulls mig plorosos va patejar violentament un tamboret que hi havia al pas. Vaig sorprendre'm per tot allò i bé no vaig témer que rebés algun cop directament, sí que pogués sortir disparat algun objecte.

Tot seguit vaig agafar la jaqueta que havia deixat a un marge del corredor i vaig sortir a fora on ja es concentrava força gent. Després d'uns segons de preguntar-me què estava realment fent allà plantat, alguns dels meus companys que van sortir després van explicar-me què havia passat.
Aquell noi que havia entrat havia estat, allà mateix, a l'entrada del bar, apallisat per quatre feixistes. Llavors vaig entendre la impotència i ràbia d'aquell noi quan havia entrat.

Desgraciadament vam explicar-me que quan això passava, impassiblement va entrar altra gent al bar, alguns fent rialles del que succeïa, fins que algú va tenir la bona idea de dir que tots sortíssim i els violents van fugir.

Vaig tornar a entrar al bar i allà em van atansar la cervesa que m'havia deixat a la barra abans d'aquell lamentable succés.
Pocs minuts després vaig escoltar amb preocupació que un neonazi havia estat apallisat al carrer per represàlia als fets recents.

Desplaçant-nos cap a un altre lloc on gaudir aquella nit de Carnaval, vaig poder xerrar sobre el tema amb els meus acompanyants. Van ser unes converses interessants i angoixants.


És realment preocupant la situació als que foren tranquils pobles com ara Castellar del Vallès, a on la gent té por de sortir al carrer, particularment a l'hora de participar als actes populars, que des dels lamentables fets de la Festa Major, tothom tem que puguin ser llocs on s'hi congreguin els feixistes. S'han descrit altres fets de violència al Vallès com atacs a persones als carrers i als transports públics de forma indiscriminada; com també actes vandàlics a locals com ara una guarderia a Cerdanyola.
Són molts els que critiquen la passivitat d'algunes forces de l'ordre i fins i tot denuncien certa connivència.

Per altra banda també és igualment preocupant la passivitat i indiferència de molts ciutadans quan es donen fets com aquests. Per exemple, tot un vagó sense dir ni piu mentre uns brètols linxaven a una persona, o en termes semblants, el que em va explicar un company sobre una experiència personal.
Aquest va intentar de socórrer una noia que estava essent atracada i va haver de fugir corrents per la persecució del mateix atracador fins que uns obrers de la construcció van oferir-li aixopluc i s'encararen amb el criminal.

Aquí fallen forces coses, aquesta progressiva paranoia feixista al Vallès segur que no és perquè sí, i les forces policials al servei del poble han de demostrar que fan la seva feina i així s'esfumarà l'ambigüitat en aquest tema que avui pesa sobre alguns dels seus cossos; tant important com això últim és estudiar el rerefons que hi ha darrere tot això, no ignorar la realitat social d'on apareixen aquestes plagues, llaurar un futur millor i evitar que s'instauri aquest terror als carrers.

Però crec que no només això, sinó que hem d'assumir que un món millor comença per un mateix, i que el lament o el plor de la desídia dels altres cap a la gent pot ser el nostre algun dia.

De tornada vam passar per l'estació on havíem quedat, allà ja no hi era el gosset de llanes.