En un anterior apunt de ja de fa un bon plegat de mesos comentava la meva nova afecció a córrer, fet inaudit per a la meva persona anterior a la pandèmia.
Atès que fa poc més d'un mes vaig finalitzar la meva primera marató, he pensat que seria un bon moment per a resumir com he arribat aquí tenint en compte d'on partia.
Al principi de començar a córrer, una motivació era l'àpat per prendre en acabar la cursa, pràctica que encara continuo (especialment els caps de setmana). Tot i això, a mesura que prosseguia amb la pràctica, l'ompliment de la panxa esdevenia una pràctica desitjable però opcional. També el ritu de fer un entrepà havent fet un exercici no era una opció si es feia al migdia o al vespre, d'on n'ha de seguir un àpat més convencional (dinar o sopar) o, fins i tot, depenent de l'hora, cap àpat. Si el fet de córrer tenia un valor per si mateix, calia acomodar-lo entre les obligacions diàries, siguin laborals o familiars. En la mesura del possible, el millor és adaptar el tipus de correguda segons el calendari de la setmana, sigui l'habitual o el sobrevingut.

Quelcom que potser no és evident per als no-iniciats és que hi ha diferents tipus de corregudes, amb ritmes, patrons o intensitats determinades. A mesura que guanyes experiència, les has pogut provar pràcticament totes i les inclous en la rutina segons les constriccions temporals i d'altre tipus que puguis tenir. Tot i que el fet de córrer sigui consubstancial a la mateixa espècie humana, això no exclou que la pràctica esportiva tingui un quefer propi, i com tota activitat social de la postmodernitat (tot i que corris pràcticament sempre sol) el seu considerable grau de sofisticació. Per tant, a mesura que passen els anys, és d'esperar que et vagis immergint en la cultura de córrer. Com amb altres activitats esportives, hobbies o fins i tot professions, el fet de córrer es pot aproximar des de diferents vessants, des dels debats medicocientífics o acadèmics fins a les tafaneries protagonitzades per atletes o per influencers de tota mena.

Personalment, he anat seguint sobretot blogs, on a part de notícies diverses, hi abunden recomanacions en la pràctica, estudis científics relacionats o novetats en l'utillatge que s'empra, siguin sabatilles o rellotges esportius. Recentment, i coincidint que per qüestions personals he de conduir més (i no puc llegir, per tant, mentre ho faig), també he incorporat pòdcasts del tema. De la mateixa manera també acabes seguint perfils potencialment interessants (siguin persones o agrupacions) en les xarxes socials. Igualment, he dedicat temps a llegir llibres al respecte per a aprofundir més en certs aspectes en què estava interessat.

Pel que fa a l'utillatge, en destacaré tres, el rellotge esportiu, les vambes i els mitjons.
Inherent al nostre món, la voluntat d'un ple monitoratge i quantificació es fan patents en el rellotge esportiu. I bé, tot i que puguis conservar un cert temor que les dades que s'acumulen de tu acabin arribant a una asseguradora en el pitjor moment de la vida, he d'admetre com a bon geek una gran atracció per a aquests aparells. En començar a córrer comptava els passos, i distància associada, gràcies a un mòbil que portava a sobre. Això ja era un gran què, però el gruix de mètriques acumulades no només en fer exercici, sinó durant també en la resta del dia i al llarg del son durant la nit, amb un rellotge, fa que puguis reflexionar sobre els teus hàbits i modular els teus entrenaments d'acord amb el que se segueixi.
Una altra característica d’aquests models de rellotge són les opcions de ludificació, animant-te a obtenir badges (talment com medalles) si aconsegueixes certa quantitat (temps, distància o nombre) d’un exercici particular al llarg del mes. Això pot ser una motivació per a fer-te adonar que potser cal que dediquis més temps a certa activitat (posem al cas, a la força/peses, cosa que potser els corredors a vegades descuren).

Les vambes possiblement són l’element de consum més paradigmàtic de la pràctica d’anar a córrer, i on sovint els portadors n’extreuen forta càrrega identitària. El que és més, també hi ha escoles de pensament entre l’aproximació de sabatilles, si tenen molt encoixinament o pràcticament cap (minimal), fins al punt també d’advocar a córrer descalç. Un cop sabut i experimentat és obvi, però quelcom que acabes aprenent és que hi ha diferents categories de sabatilles. La separació més clara és entre les de ciutat i les de muntanya. Però clar, a la muntanya tens tant pistes forestals com corriols, com també no és el mateix voler moure’s molt ràpid poca estona com dedicar-hi molta distància o temps. A més, també segons el recorregut pots tenir diferents tipus de terreny. En conclusió, que podries arribar a tenir unes sabatilles diferents per cada tipus d’entrenament i terreny del recorregut. Ara mateix, de moment em conformo amb unes sabatilles de ciutat i unes de muntanyes, que he volgut acomodar segons el tipus d’entrenament que faig més. He d’admetre, cal dir, que vaig començar només amb unes de muntanya prou minimal, que possiblement no era el millor quan tocava fer molt asfalt i segurament no aportaven prou amortiment.

Quelcom sorprenent, però que alhora implica un abans i un després, és el fet d’emprar mitjons idonis per a córrer. Tot i ser més cars que els mitjons d’esport més convencionals, s’ho mereixen, perquè triguen molt més temps a foradar-se i, sobretot, perquè minimitzen substancialment la possibilitat de fer-se butllofes als peus. Algunes sabatilles es revaloren gràcies a això i acabes estalviant també en tiretes de tota mena.

Tot i que corre sigui l'esport que faci més, al llarg de la setmana miro d’incloure almenys una sessió de pesos o una activitat de GAC (Glutis, abdominals i cames), com també alguna activitat a l’aigua, que no és potser tan abrasiva amb les articulacions.
Una cosa que t’acabes adonant és que no és bo anar forçant en excés en els diferents exercicis durant la setmana i, com a molt, només 1 o 2 dies han d’incloure algun d’alta intensitat. A grans trets, és el que es coneix com a regla del 80/20, que advoca que el 80% de les activitats han de ser de baixa intensitat i només el 20% a alta. Igualment, pel que fa a exercicis de força, assumir que trigaràs un parell de dies a no notar cruiximents si t’ho has pres prou seriosament. Amb l’edat és quelcom que segurament acabaràs notant cada cop més i has de ser prou conscient per a permetre dies de recuperació. Com a remei davant dels cruiximents i molèsties, que potser no empro tant com ho hauria, és aplicar algunes de les diferents cremes d’Arnica que hi ha en el mercat abans d’anar a dormir. Si són efectives o un mer placebo, la veritat és que encara no ho sé pas dir.
En perspectiva d’una cursa propera com la marató i quan m’he trobat amb sobrecàrrega que m’ha fet patir per una lesió, he optat per rebre uns massatges esportius. És quelcom que no havia fet mai, però que amb el volum d’entrenament que he arribat a tenir, crec que té tot el sentit d’incorporar sempre que em calgui.

Un altre aspecte que és un abans i un després és poder tenir el suport d’un entrenador. Al club on normalment vaig van introduir sessions de running i una vegada per setmana he pogut tenir els consells d’una atleta experta en el tema. Atès que en aquestes sessions acostumes a fer exercici amb altres persones i tens la guia de l'entrenador, tens una certa pressió social per a superar certs llindars que sovint no assumiries. A tall d'exemple, a mi sovint em fa força vessa fer activitats d'alta intensitat tipus fartlek o sèries pel meu compte (importants per al component anaeròbic) i aquests moments són ideals per a fer-ho. Igualment, tot i el que puguis llegir o escoltar a Internet, de l'entrenador els consells rebuts poden adaptar-se a la teva persona, i et pot ressaltar molts aspectes dels quals no en prestaries la suficient atenció.

Si bé vora un any després de posar-me a córrer vaig apuntar-me a la meva primera mitja marató, la de Barcelona, han hagut de passar gairebé tres anys perquè m'hagi engrescat a participar en la meva primera marató a la mateixa ciutat.
No sé si podria haver-me plantejat fer-la, per exemple, un any abans, però el que puc confirmar és que la diferència d'esforç que representa un tipus i altre de cursa, ja només pel fet de superar-la, és prou notable. Ho he notat bàsicament per la necessitat de seguir un entrenament més estructurat i amb un calendari. A diferència d'una mitja marató (uns 21 km), en la marató no és habitual arribar durant l'entrenament previ a la mateixa distància de la cursa (42 km). Això s'argumenta pel sobrecost que té per al cos recórrer tal distància, però alhora he de dir que, si és la primera vegada que es fa, no deixa de provocar un cert neguit per no haver experimentat aquesta distància abans de la cursa. Atès que ja tenia una prou bona base, per a la marató vaig optar per seguir un calendari de tres mesos (aquest en concret), que vaig acabar adaptant i acomodant d'acord amb les sessions de córrer del club i amb les recomanacions de l'entrenadora. A part del fet de trobar el temps per a fer els entrenaments, acabes aprenent i experimentant que és igualment important adquirir bons hàbits com una dieta adequada, un bon descans i evitar el màxim les begudes alcohòliques. I, idealment, és això que has de traslladar després també de la cursa que et planteges.

Sigui com sigui, més enllà de les fites personals que et puguis plantejar (p. ex., fer tal cursa o recorregut), el que està clar és que la pràctica de córrer acaba configurant una forma d'afrontar el teu propi món, o si es vol menys pretensiosament, de la rutina diària, i en conseqüència també del relat que fas de la pròpia vida.