El Cau del Drac

Avís: a continuació explico la meua curta experiència personal provant el GNOME Shell a l'Ubuntu 11.04. Només ho recomano a usuaris experts.

As Barcelona Laptop Orchestra, another nice initiative present in Angels Hacking space during Drumbeat Festival was Move Commons.

Following the graphical model of Creative Commons logos, it pretends to categorise the principles behind organisations in order to provide a simplified description of them, make them visible to other organisations of similar approaches and also attract contributors who could be interested in their activities. With Move Commons, they can currently state whether they are:

• for profit or non-profit
• transparent or closed
• contributors to the Commons
• horizontal or hierarchical structured
• etc. (more details here).

As with Creative Commons, after filling the appropriate fields asking for the characteristics of the organisation, they can paste in their pages a FOAF-like code, which could potentially be used for performing searches over the Net in the future.

The only drawback I can imagine is that organisations, or individuals in their organisations, might not be always sincere (or even aware) about their actual values. So, I think the challenge is that the details of organisations we could find in the Internet thanks to this system can be faithful enough about them, that is, not susceptible to purposeful or unintentional misleads —a fact that can entail frustration for arriving contributors—.

This is far more difficult than choosing one of the different CC licenses for a work, and IMHO, several actors should take part somehow in the dynamic outcome.

Amb n'Alina hem tingut copioses discussions sobre la idoneïtat o no de referir-nos al Web obert i, després d'aquest excel·lent article, creat amb un plantejament essencialment tècnic, he pensat que fóra bo mirar d'aportar-hi el propi punt de vista amb un enfocament més informal.  Abans de res, les primeres preguntes que ens faríem són: què és el Web i què volem dir amb això que sigui obert?

El Web, el WWW, és el sistema més popular i visible del que és Internet. Fou pensat per a la compartició i interenllaç de documents que podien ser publicats des d'arreu del món perquè els consultessin i interactuessin directament persones, no necessàriament programes, com poc després de la seua creació va començar també a passar.

Internet acull moltíssims altres sistemes i/o protocols —de fet, pràcticament podem dir que no hi ha límits per a crear-ne de nous—. D'entre els més coneguts podríem parlar de l'FTP (per a la transferència de fitxers) o del correu electrònic. Avui en dia, moltíssima gent utilitza aquests altres protocols indirectament gràcies a la intermediació del mateix Web; per simple comoditat respecte a altres interfícies, o perquè no coneixen altra forma de fer-ho (p. ex., segur que hi ha molta gent que no sap consultar el seu correu electrònic de cap altra forma que des del Web).

Per poder accedir al Web el nostre proveïdor d'Internet ha de permetre'ns-ho abans de res. Sembla una obvietat però no sempre ha estat així. El cas paradigmàtic és el del MSN, The Microsoft Network, un sistema de proveïment de continguts integrat amb el Windows 95 que, en un bon principi, funcionava d'esquenes al Web. No cal dir que la companyia va acabar assumint el triomf del Web i va canviar la seua estratègia.

Aquest mes de juliol he estat de vacances a Nord-Amèrica i, finalment, vaig acabar el mes directament no havent escrit cap apunt al bloc. Tampoc és res perquè me n'hagi de preocupar, però m'he trobat amb gent que m'ha comentat que ha volgut trobar en aquest espai la meua opinió sobre successos recents i, de ben segur, també amics i familiars han provat de resseguir des d'ací com anava el meu viatge.