El Cau del Drac

No he estat francament mai ningú massa esportista. De fet, feia potser al voltant de 5 anys que mirava d'anar al gimnàs prop de la feina per mantenir un xic la forma, sobretot després d'haver tingut algun ensurt amb pinçaments a l'esquena. Passaren els anys i va esdevenir el que rarament algú hagués predit, la particular pandèmia de la COVID-19. Al llarg dels mesos d'aquella singularitat socioepidemiològica, vaig tenir, ara puc dir, la sort de no quedar reclòs en el confinament que molta gent va haver de passar.

Un dia havent sopat encara prou aviat aprofites per a aixecar la mirada cap a la finestra de fora. Allà davant hi ha un parc immers ja en la foscor, amb els llums dels fanals distribuïts i alhora passius tot delimitant els carrers i d’altres suposades trajectòries. Silenci... Si no t'hi fixes amb prou atenció, no te n’arribaries a adonar dels blancs-groguencs rectangulars que identifiquen altres espais habitats veïns al teu. A mesura que passen els quarts i les hores, aquests llums es fonen i queda només l’impertèrrit l’enllumenat públic d’un to taronjós.

Que les xarxes socials siguin quelcom que a hores d'ara es pugui considerar, com a mínim, «problemàtic», no és res precisament que sigui gaire nou... Aquest és un missatge d'alerta que es repeteix periòdicament i el darrer avís amb projecció prou mediàtica va ser amb l'estrena del documental 'The Social Dilemma'.

Certament es pot criticar que en aquests moments de crisi del club blaugrana ara oportunistament surti algú com jo per fer llenya de l'arbre caigut (tot i que, fins i tot pretensiosament, serien al final no més que meres estelles). Però bé, possiblement no hi hagi millor moment perquè la situació m'interpel·li abans que se sobreposi la desídia que puc tenir-hi al respecte.